Vaig créixer a Ancram, un poblet situat al nord de l’estat de Nova York. A la vila hi havia moltes granges de vaques, de fet, hi havia més vaques que persones.

La meva família anava a l’única església que hi havia al poble. Els diumenges al matí, el meu avi m’enllustrava les sabates i després me n’anava cap a catequesi amb la petita Bíblia blanca que m’havia donat l’àvia. Tant als meus germans com a mi, ens van ensenyar a treballar de valent, a respectar i ajudar els nostres veïns i a estar agraïts per totes les coses bones que teníem.

Ja de gran, em vaig independitzar i em vaig fer mestra. Tenia moltes preguntes sobre Déu i la vida. Alguns dels meus alumnes eren molt intel·ligents, d’altres no ho eren tant, tot i que s’esforçaven molt. Alguns tenien alguna discapacitat física mentre que d’altres destacaven per la seva fortalesa. Em semblava que era injust. De vegades, els pares dels alumnes amb menys habilitats deien: «Déu vol que el meu fill sigui així». Em preguntava per quin motiu Déu permetia que alguns nens naixessin amb discapacitats, després de tot, no havien fet res dolent.

Sentia que el temps passava molt de pressa, per això em preguntava: «Què puc fer perquè la meva vida valgui la pena?». M’havia criat en una família meravellosa, havia anat a bones escoles i ara tenia una feina que m’encantava. Tot i així, em sentia buida. En el millor dels casos, esperava casar-me, tenir fills i viure en una casa bonica. Pensava seguir treballant fins arribar a la jubilació i, amb el temps, anar a parar a una llar d’avis. Em preguntava si la vida era més que això.

Un estiu, vaig fer una ruta per Europa amb algunes companyes de feina. Vam visitar l’Abadia de Westminster, la catedral de Notre-Dame de París, el Vaticà i també altres esglésies més petites. Allà on anava, feia les mateixes preguntes. Quan vaig tornar a casa, a Sloatsburg, Nova York, vaig visitar diverses  esglésies però ningú em va donar respostes que m’omplissin.

Un dia, una alumna de dotze anys se’m va apropar i em va fer tres preguntes. La primera pregunta va ser si sabia que ella era testimoni de Jehovà. Jo li vaig dir que sí. La segona, si volia saber-ne més dels Testimonis de Jehovà. Vaig tornar a dir que sí. I la tercera va ser on vivia. Quan li vaig donar la meva adreça ens vam adonar que érem veïnes. Poc m’imaginava que les tres preguntes d’aquesta noieta canviarien la meva vida per sempre.

Poc després, va venir a casa amb la seva bicicleta i vam començar un curs bíblic. Li vaig fer les preguntes que havia plantejat a molts líders religiosos i, a diferència d’ells, em va donar respostes clares i satisfactòries utilitzant la meva Bíblia. Mai havia sentit unes respostes com aquelles!

El que vaig aprendre de la Bíblia em va omplir d’alegria i satisfacció. Les paraules de 1 Joan 5:19 (MM) em van commoure: «Sabem que som de Déu, i que el món sencer està sota el poder del Maligne». Em va alleujar saber que és Satanàs, i no Déu, qui provoca tot el patiment que ens envolta, i també que Déu posarà fi a aquesta situació (Apocalipsi [Revelació] 21:3, 4). Vaig descobrir que la Bíblia té molt de sentit quan algú te l’explica clarament. Encara que la Testimoni que va estudiar amb mi només tenia dotze anys, vaig arribar a entendre que la veritat és la veritat, sense importar qui te l’ensenyi.

Amb tot, volia saber si els Testimonis practicaven el que predicaven. Per exemple: la noieta sovint em deia que els autèntics cristians són pacients i amables (Gàlates 5:22, 23). Vaig decidir posar-la a prova per veure si era veritat que mostrava aquestes qualitats. Un dia, vaig arribar tard expressament al curs bíblic. Em preguntava si m’estaria esperant i si estaria enfadada perquè havia arribat tard. Mentre aparcava el cotxe davant de casa, la vaig veure esperant-me a l’escala. Va córrer cap al cotxe i em va dir: «Estava a punt d’anar a casa per dir-li a la mare que truquéssim als hospitals i a la policia, per saber si estaves bé, perquè mai arribes tard. Estava preocupada per tu!».

En una altra ocasió, li vaig fer una pregunta força complicada per a una noia de la seva edat. Volia veure si s’inventava una resposta per sortir del pas. Em va mirar seriosament i va dir: «Aquesta pregunta és molt difícil. L’escriuré i buscaré informació amb els meus pares». I així va ser, el següent dia va portar un article de La Torre de Guaita que responia a la meva pregunta. Això és el que em va atraure dels Testimonis: les seves publicacions contestaven a totes les meves preguntes basant-se en la Bíblia. Vaig continuar estudiant amb aquesta noia i, un any més tard, em vaig batejar com a Testimoni de Jehovà. *

Quan per fi vaig trobar respostes satisfactòries a les meves preguntes, em moria de ganes de compartir-les amb els altres (Mateu 12:35). Al principi, la família es va oposar a les meves noves creences, però amb el temps la seva actitud es va suavitzar. Poc abans de morir, la mare va començar a estudiar la Bíblia. I, encara que no va viure el suficient per poder-se batejar, estic segura que havia decidit servir Jehovà.

L’any 1978 em vaig casar amb l’Elias Kazan, qui també era Testimoni. El 1981 ens van convidar a formar part de la família Betel dels Estats Units. * Malauradament, al cap de només quatre anys, l’Elias va morir. Tot i que em vaig quedar vídua, vaig seguir a Betel. Això em va ajudar a mantenir-me ocupada i a superar la pèrdua del meu marit.

El 2006 em vaig casar amb el Richard Eldred, un membre de la família Betel. Avui dia, tots dos encara disfrutem del privilegi de servir a la sucursal. Al conèixer la veritat sobre Déu, no només he trobat les respostes que buscava, sinó també l’autèntic sentit de la vida. I tot va començar amb les tres preguntes que em va fer una noieta!