Vaig créixer a Los Angeles, Califòrnia, en barris força coneguts per les seves bandes urbanes i les drogues. Era el segon fill d’una família de sis germans.

Tot i que la mare ens va educar en la religió evangèlica, ja de ben jove vaig començar a portar una doble vida. Els diumenges cantava a la coral de l’església, però em passava la resta de la setmana de festa en festa, abusant de les drogues i vivint una vida immoral.

Era una persona violenta i tenia molt mal geni. Sempre volia guanyar les baralles i per aconseguir-ho no tenia cap problema a usar qualsevol arma. A més, el que aprenia a l’església tampoc m’ajudava. De fet, deia: «La venjança és del Senyor, i jo només sóc el seu instrument». A finals dels anys seixanta, mentre estudiava a l’institut, em vaig deixar influir per un grup polític anomenat Panteres Negres, el qual defensava la lluita armada en la reivindicació dels drets civils. Em vaig unir a una organització estudiantil que també lluitava per la mateixa causa. En diverses ocasions vam organitzar protestes fent que l’escola es tanqués temporalment.

Però el meu caràcter violent no en tenia prou, i vaig començar a participar en crims d’odi. Per exemple, de tant en tant, veia pel·lícules amb els meus amics sobre les injustícies que van patir els esclaus africans als Estats Units. Indignats per aquestes atrocitats, agredíem els joves blancs allà mateix, al cinema. Després anàvem als barris dels blancs per apallissar encara més persones.

El meu germà i jo no havíem fet els vint, i ja érem uns criminals en tota regla i teníem problemes amb la justícia. Un dels meus germans petits era membre d’una banda força coneguda i jo anava molt amb ells. La meva vida cada vegada anava a pitjor.

Els pares d’un amic, els quals eren Testimonis de Jehovà, em van convidar a una de les seves reunions, i hi vaig acceptar. Des de bon començament em vaig adonar que els Testimonis eren molt diferents. Tots portaven la Bíblia a la reunió i buscaven els versets que l’orador citava. Fins i tot els més jovenets feien discursos davant l’auditori. Em va sorprendre saber que Déu té nom, Jehovà, i que tots el feien servir (Salm 83:18). La congregació estava formada per moltes nacionalitats, amb tot, era evident que entre ells no hi havia diferències racials.

 M’agradava anar a les reunions dels Testimonis, però no volia estudiar la Bíblia amb ells. Un vespre, mentre era en una reunió, alguns dels meus amics van anar a un concert. Allà, com que un jove no els va voler donar la seva jaqueta de pell, el van apallissar fins deixar-lo mort. L’endemà encara fardaven d’haver-lo matat. Finalment el cas es va portar a judici, però ells s’ho continuaven prenent a broma. La majoria van ser sentenciats a cadena perpètua. No cal dir que em vaig alegrar molt de no haver sortit amb ells aquell vespre. Va ser llavors quan vaig decidir canviar la meva vida i començar a estudiar la Bíblia.

Després d’haver viscut enmig de tant prejudici racial, el que vaig veure entre els Testimonis em va sorprendre positivament. Per exemple, en certa ocasió, un Testimoni blanc va haver de viatjar a l’estranger i no va tenir cap problema a deixar els seus fills amb una família negra. I, en una altra ocasió, una família blanca va acollir a casa un noi negre que necessitava un lloc on viure. Estava convençut que els Testimonis encaixaven amb la descripció que Jesús va fer a Joan 13:35: «En això coneixeran tots que sou deixebles meus, si teniu amor entre vosaltres». Sabia que havia trobat amics de veritat.

A l’estudiar la Bíblia em vaig adonar que havia de canviar la meva manera de fer i de pensar; no només era qüestió de ser pacífic sinó també de veure-ho com una forma de vida, la millor (Romans 12:2). Mica en mica vaig començar a fer canvis i millorar com a persona. Finalment, el gener de 1974 em vaig batejar com a Testimoni de Jehovà.

Però, fins i tot després de batejar-me, vaig haver de seguir treballant en el meu mal geni. Per exemple, una vegada, predicant casa per casa, un lladre em va robar la ràdio del cotxe. Em vaig posar a perseguir-lo i, quan m’hi estava apropant, va deixar caure la ràdio i va començar a córrer. Després, quan vaig explicar als altres com havia recuperat la ràdio, un germà em va preguntar: «Stephen, què hauries fet amb aquest lladre si l’haguessis enxampat?». Allò em va fer pensar molt, i em va motivar a seguir treballant per ser una persona pacífica.

L’octubre de 1974 vaig començar a ensenyar la Bíblia a temps complet, dedicant-hi cent hores al mes. Més tard, vaig tenir el privilegi de treballar com a voluntari a la seu mundial dels Testimonis de Jehovà a Brooklyn, Nova York. El 1978 vaig tornar a Los Angeles per cuidar de la meva mare que estava molt malalta. Dos anys més tard em vaig casar amb l’Aarhonda, qui em va ajudar molt a cuidar de la meva mare fins que va morir. Amb el temps, l’Aarhonda i jo vam anar a l’Escola bíblica de Galaad. Després de graduar-nos ens van enviar a predicar a Panamà, on servim com a missioners fins al dia d’avui.

Des que em vaig batejar, m’he vist en situacions potencialment perilloses, on hauria pogut explotar. He après a allunyar-me dels qui em busquen les pessigolles i treure ferro a moltes situacions. La meva dona i altres m’han felicitat per com he reaccionat; fins i tot jo m’he sorprès a mi mateix! Però, no és que em pengi medalles per aquests canvis en la meva personalitat. Al contrari, penso que són prova del poder transformador de la Paraula de Déu (Hebreus 4:12).

La Bíblia ha donat propòsit a la meva vida i m’ha ensenyat a ser una persona pacífica. Ara ja no pego ningú, al contrari, ajudo les persones a curar-se en sentit espiritual. Fins i tot vaig poder ensenyar la Bíblia a un noi que era el meu enemic a l’institut. Amb el temps es va batejar i vam arribar a ser companys de pis. De fet, continuem sent bons amics fins al dia d’avui. L’Aarhonda i jo hem estudiat la Bíblia amb més de 80 persones, les quals s’han fet Testimonis de Jehovà.

Estic molt agraït a Jehovà per haver-me donat una vida plena de significat i felicitat, enmig de verdaders amics i germans.