Vaig néixer a Acul, un poblet aïllat situat a les terres altes a l’oest de Guatemala. La meva família pertany a l’ètnia ixil, procedent dels maies. A més de l’espanyol, vaig aprendre el nostre idioma indígena. Els meus primers anys de vida van coincidir amb un període violent de la guerra civil de Guatemala, que va durar trenta-sis anys i va causar la mort de molts ixils.

Un dia, quan jo tenia quatre anys, el meu germà, que en tenia set, estava jugant amb una granada que va explotar per accident. Com a conseqüència, em vaig quedar cec i, tristament, el meu germà va morir. Vaig passar la infància en un institut per a nens cecs a Guatemala, la capital, on vaig aprendre Braille. Allà, no sé ben bé per què, el personal em va prohibir parlar amb els altres nens i els meus companys m’evitaven. Sempre estava sol i esperava ansiós els dos mesos que passava cada any a casa amb la meva mare, la qual sempre em tractava amb tendresa i amor. Malauradament, va morir quan jo tenia deu anys. La seva mort em va enfonsar, perquè sentia que havia perdut l’única persona al món que m’estimava.

A l’edat d’onze anys vaig tornar al meu poble i vaig anar a viure amb el meu germanastre i la seva família. Em cuidaven en sentit físic, però ningú no em podia ajudar en sentit emocional. De vegades preguntava a Déu: «Per què va morir la meva mare? Per què sóc cec?». Com que la gent em deia que aquestes desgràcies eren la voluntat de Déu, vaig arribar a la conclusió que Déu devia ser insensible i injust. L’única raó per la qual no em vaig suïcidar va ser perquè no vaig trobar la manera de fer-ho.

La ceguesa em va fer vulnerable en sentit físic i emocional. De petit vaig patir abusos sexuals en diverses ocasions, però no vaig denunciar aquestes agressions perquè pensava que no li importaria a ningú. La gent no em solia parlar i jo no xerrava amb ningú. Estava deprimit i em vaig tancar en mi mateix; no em fiava dels altres.

Quan tenia tretze anys, un matrimoni de Testimonis de Jehovà va parlar amb mi a l’hora del pati. Una mestra que es compadia de la meva situació els havia  demanat que em visitessin. Em van explicar que la Bíblia promet que els morts tornaran a viure i que els cecs recuperaran la vista (Isaïes 35:5; Joan 5:28, 29). M’agradava el que m’ensenyaven, però em costava parlar amb ells, perquè no estava acostumat a parlar. Encara que era molt reservat, van ser amables i pacients i em van continuar visitant per explicar-me coses de la Bíblia. Aquest matrimoni havia de caminar més de deu quilòmetres i travessar una muntanya per arribar al meu poblet.

El meu germanastre me’ls va descriure com una parella que vestia amb pulcritud però de pocs recursos econòmics. Sempre van mostrar que s’interessaven per mi i em portaven regalets. Vaig pensar que aquest esperit de sacrifici només seria propi dels autèntics cristians.

Vaig estudiar la Bíblia amb l’ajuda de publicacions en braille. Tot i que amb la ment entenia el que aprenia, al meu cor se li feia difícil acceptar algunes coses. Per exemple, em va costar molt creure que Déu m’estimava de veritat i que els altres també s’interessaven per mi. Vaig entendre per què Jehovà permet la maldat de manera temporal, però no em va resultar gens fàcil veure’l com un Pare que m’estimava de debò. *

A poc a poc, el que aprenia de la Bíblia em va ajudar a canviar la meva manera de pensar. Per exemple, vaig aprendre que Déu sent una gran compassió pels qui pateixen. Referint-se als seus adoradors que eren maltractats, Déu va dir: «Certament he vist l’aflicció del meu poble [...], perquè conec els seus sofriments» (Èxode 3:7). Quan vaig comprendre que Jehovà és un Déu molt tendre, vaig voler dedicar-me a ell. El 1998 em vaig batejar com a Testimoni de Jehovà.

Al cap d’un any aproximadament, vaig assistir a un curs per a cecs prop de la ciutat d’Escuintla. Un ancià de la congregació local es va adonar que anar a les reunions des del meu poble em suposava tot un repte. La congregació més propera es trobava a l’altra banda de la serralada que el matrimoni de Testimonis havia de creuar per estudiar amb mi, i el viatge m’era difícil. Per això, l’ancià va buscar una família de Testimonis a Escuintla disposada a acollir-me a casa seva i ajudar-me a assistir a les reunions. En l’actualitat em continuen cuidant com si fos un més de la família.

Podria explicar moltes més maneres com els membres de la congregació m’han demostrat que m’estimen de veritat. Totes aquestes mostres d’amor em convencen que els Testimonis de Jehovà són els cristians verdaders (Joan 13:34, 35).

Ja no sento que no valc res. Ara tinc esperança i una vida plena de sentit. Com que participo a temps complet en l’obra educativa dels Testimonis de Jehovà, em dedico a ensenyar als altres les meravelloses veritats de la Bíblia en comptes de pensar constantment en la meva discapacitat. A més, tinc el privilegi de ser ancià de congregació, i aquest càrrec de responsabilitat em permet fer conferències bíbliques per al públic en les congregacions de la zona. També he presentat discursos bíblics en congressos regionals davant de milers de persones.

L’any 2010 vaig assistir a l’Escola de capacitació ministerial (ara Escola per a proclamadors del Regne) a El Salvador. Aquest curs em va preparar per atendre millor les meves responsabilitats a la congregació. A més, em va fer sentir molt valorat i estimat per Jehovà, qui pot capacitar qualsevol persona per dur a terme la Seva obra.

Jesús va dir: «És més feliç donar que rebre» (Fets [Actes] 20:35). Avui dia sóc realment feliç i, encara que abans em semblava impossible, ara sí que puc ajudar els altres!