Des de ben joveneta estimava la veritat; volia dedicar-me a Jehovà i batejar-me. Em va fer molta iŀlusió assolir aquesta meta quan tenia 13 anys. Recordo amb molta claredat que un dia, amb 14 anys, el germà Helge Linck a em va preguntar si m’havia plantejat la idea de ser pionera. Jo sabia que els meus pares havien estat pioners temporers (el que ara es coneix com a pioners auxiliars), però no sabia què significava ser pionera regular. La pregunta que em va fer el germà va plantar una llavor al meu cor: el desig de fer més en el servei a Jehovà.

 El 1974, la inestabilitat política d’Etiòpia es va traduir en detencions, assassinats i por. Amb el temps, no podíem predicar casa per casa i només ens podíem reunir en grupets petits. Els meus pares ens van començar a preparar als meus germans i a mi per afrontar l’oposició que vindria. Els principis bíblics ens van ajudar a entendre el que significava la neutralitat cristiana. Vam aprendre que Jehovà ens ajudaria a saber què dir si ens interrogaven i que hi hauria vegades que seria millor no dir res (Mateu 10:19; 27:12, 14).

 Quan vaig acabar els estudis, vaig començar a treballar per a la companyia Ethiopian Airlines. Un matí, quan vaig arribar a la feina, els meus companys em van felicitar perquè m’havien seleccionat per anar al capdavant d’una desfilada que es feia per l’aniversari del govern. De seguida vaig dir al meu cap que no hi participaria, ja que era neutral en temes polítics.

 L’endemà, mentre treballava a l’aeroport, vaig veure de lluny uns homes que anaven armats amb rifles i s’apropaven cap a les taquilles. Vaig donar per fet que anaven a detenir algú que intentava fugir del país, però de sobte em van assenyalar a mi! No sabia ben bé què volien. El que semblava que seria un dia normal, de cop i volta es va capgirar.

 Els soldats em van portar a un despatx on em van interrogar durant hores. Em preguntaven: «Qui paga els testimonis de Jehovà? Treballes per al Front d’Alliberament d’Eritrea? Treballeu tu o el teu pare per al govern dels Estats Units?». Tot i que aquesta situació podria haver estat molt angoixant, amb l’ajuda de Jehovà vaig poder mantenir la calma (Filipencs 4:6, 7).

 Després de l’interrogatori, els soldats em van portar a una casa que havien convertit en una presó. Em van ficar a una habitació de 28 metres quadrats, on hi havia unes 15 noies que eren presoneres polítiques.

 Al vespre, mentre estava estirada a terra i encara duia l’uniforme de la feina, m’angoixava pensar que els meus pares i els meus germans estarien preocupats per mi. Ells sabien que m’havien detingut, però no tenien ni idea d’on era. Per això, li vaig demanar a Jehovà que ajudés la meva família a assabentar-se d’on estava confinada.

 L’endemà al matí, quan em vaig llevar, vaig reconèixer un guàrdia. En veure’m, es va quedar de pedra i em va dir: «Aster, què fas aquí?». Li vaig suplicar que anés a casa dels pares i els digués on era. Més tard, aquell mateix dia, vaig rebre un paquet que m’havien enviat els meus pares amb menjar i roba. Resulta que el guàrdia els havia dit que em trobava allà. Jehovà havia contestat la meva oració! Aquella experiència em va confirmar que no estava sola.

 Allà no em deixaven tenir la Bíblia ni cap altra publicació, i tampoc podia rebre visites de la família ni dels amics. Amb tot, Jehovà em va donar l’ànim que necessitava a través de les meves companyes de presó. Els parlava cada dia sobre la veritat del Regne de Déu, i això va causar una gran impressió en elles. Sovint em deien: «Nosaltres lluitem per un govern humà, però tu lluites pel govern de Déu. No cedeixis, encara que t’amenacin de mort!».

 Algunes vegades els guàrdies interrogaven i colpejaven els presoners. En una ocasió, quan eren les 11 de la nit, em van venir a buscar. En arribar a la sala d’interrogatoris, van començar a llançar acusacions contra mi. Em van dir que no donava suport al govern. I quan em vaig negar a repetir en veu alta un lema polític, dos dels guàrdies em van començar a pegar. Hi va haver diferents vegades en què els guàrdies se’m van endur per interrogar-me. Quan això passava, jo sempre orava a Jehovà de tot cor i notava com em donava les forces que necessitava.

 Després de tres mesos, un dels guàrdies va venir i em va dir que era lliure i que podia sortir. Tot i que aquesta notícia em va sorprendre i emocionar, també estava una mica trista perquè m’agradava parlar de la veritat amb les noies de la presó.

 Un dia, al cap d’uns mesos de sortir, quan era fora de casa, els soldats van venir per detenir tots els joves de la família. Es van endur un germà i dues germanes meves. Quan vaig veure això, vaig decidir que seria millor fugir del país. Encara que em feia molta pena tornar a deixar la família, la meva mare em va animar a ser forta i a confiar en Jehovà. Al poc temps, vaig agafar un avió que em duria als Estats Units. Aquell mateix vespre, els soldats van venir per arrestar-me una segona vegada però, al no trobar-me a casa, van anar corrents a l’aeroport. Afortunadament, quan van arribar-hi, el meu vol ja havia sortit.

 En arribar a Maryland, m’estaven esperant en Haywood i la Joan Ward, els missioners que havien estudiat amb els meus pares. Cinc mesos després vaig complir la meva meta de ser pionera. La filla dels Ward, la Cyndi, va ser la meva companya de predicació i vam passar molts bons moments juntes servint com a pioneres.

 L’estiu de 1979, vaig anar de visita al Betel de Nova York i vaig conèixer en Wesley Parker. Em van encantar les seves bones qualitats i les seves metes espirituals. Quan ens vam casar el 1981, em vaig mudar a Wallkill (Nova York) per poder servir amb ell a Betel. Vaig treballar als Departaments de Neteja d’Habitacions i de Tintoreria i més tard vaig col·laborar amb l’equip de MEPS del Departament d’Informàtica. Ser a Betel em va donar l’oportunitat d’estar immersa en el servei a Jehovà i de conèixer germans i germanes que es convertirien en els meus millors amics.

 Però a Etiòpia, la meva família estava patint a causa de la persecució i això m’angoixava molt. Els meus tres germans que havien estat detinguts continuaven a la presó. b La meva mare havia de preparar cada dia el menjar i l’havia de portar als meus germans perquè a la presó no els donaven res.

 Durant aquesta etapa tan estressant, Jehovà va ser el meu refugi i la família Betel em va donar el consol i el suport que vaig necessitar (Marc 10:29, 30). Un dia, el germà John Booth em va dir: «Estem molt contents que estiguis servint a Betel. Això no seria possible si no tinguessis la benedicció de Jehovà». c Les seves boniques paraules em van donar la seguretat que Jehovà havia beneït la meva decisió de deixar Etiòpia i que ell continuaria cuidant la meva família.

 El gener de 1989, ens van donar la notícia que estava embarassada. Al principi ens vam quedar astorats, però amb els dies aquest xoc inicial es va convertir en alegria. Amb tot, ens preguntàvem quin tipus de pares seríem, on viuríem o com ens podríem mantenir després de sortir de Betel.

 El 15 d’abril de 1989, vam fer les maletes i ens vam posar en marxa cap a Oregon. Allà teníem la intenció de continuar en el servei a temps complet com a pioners. Ara bé, en arribar, uns germans ens van dir amb bones intencions que no era raonable que volguéssim continuar servint com a pioners. És cert que no teníem gaire materialment i que estava a punt de néixer el nostre fill, així que no sabíem què faríem. Va ser en aquell moment que ens va venir a veure el nostre superintendent de circuit, en Guy Pierce, i la seva dona, la Penny. d Ells ens van animar a seguir amb la nostra meta. Per aquesta raó, vam començar a servir com a pioners i vam confiar que Jehovà ens continuaria ajudant (Malaquies 3:10). Vam servir com a pioners, no només després que naixés el nostre primer fill, en Lemuel, sinó també després de tenir el nostre segon fill, en Jadon.

 Tenir els nens al nostre costat quan sortíem a predicar va ser un privilegi que recordem amb molt d’afecte. El servei de pioner ens va donar moltes oportunitats per parlar de les veritats espirituals amb els nostres veïns, però també per compartir-les amb els nostres fills (Deuteronomi 11:19). Malgrat tot, després de tenir el nostre tercer fill, en Japheth, vam haver de deixar de ser pioners durant un temps (Miquees 6:8).

 Ens vam adonar que la responsabilitat més gran que teníem com a pares era fer que Jehovà fos real per als nostres fills i ajudar-los a tenir la seva pròpia amistat amb ell. Per això, ens esforçàvem perquè l’adoració en família fos una estona agradable per a ells. Quan eren petitons, llegíem els llibres Escuchando al Gran Maestro i Històries bíbliques. Fins i tot, fèiem escenificacions d’algunes històries. Jo era l’única dona de la casa, així que quan representàvem la història de Jezabel em tocava fer de dolenta. Els nens s’ho passaven molt bé quan m’empenyien del sofà i després feien veure que eren els gossos. A part de l’adoració en família, en Wesley estudiava la Bíblia amb cadascun dels nens per separat.

 Estimàvem molt els nostres fills i ens preocupàvem pel seu benestar. Constantment fèiem oració a Jehovà perquè ens ajudés a estar sempre units. A mesura que anaven creixent, els vam ensenyar a fer algunes feines de casa, com ara rentar els plats, netejar les seves habitacions o rentar la roba. Fins i tot van aprendre a cuinar.

 Els nostres fills no van ser els únics que van aprendre lliçons. Nosaltres, com a pares, també en vam aprendre. De vegades no controlàvem bé les nostres reaccions i acabàvem dient paraules poc amables als nostres fills o l’un a l’altre. Quan això passava, érem humils i ens disculpàvem.

 Sovint convidàvem a casa germans de la congregació, així com alguns que estaven de visita, com per exemple betelites, missioners, superintendents itinerants i altres que servien on hi havia més necessitat (Romans 12:13). En aquelles ocasions no dèiem als nostres fills que s’anessin a una altra habitació a jugar, sinó que es quedaven amb nosaltres, participaven en les converses i escoltaven les experiències dels germans. De fet, sovint els nens recordaven més detalls de les converses que nosaltres.

 En Wesley i jo ens vam esforçar de valent per gaudir del nostre servei a Jehovà. Per exemple, ens organitzàvem amb temps per estalviar diners i dies de vacances per viatjar a l’estranger. A cada viatge visitàvem la sucursal, anàvem a les reunions i sortíem a predicar amb els germans. Això ens va ajudar a valorar encara més l’organització mundial de Jehovà i a mantenir-nos units com a família.

 Ens vam adonar que a la zona on vivíem hi havia molta gent que parlava espanyol, però només els predicaven de tant en tant. Així que, tot i que els nois encara eren petits, li vam preguntar al germà Pierce què li semblava si anàvem a servir a la congregació espanyola com a família. Ell ens va respondre amb un gran somriure: «Si sou pescadors, aneu on hi ha peixos». Gràcies a aquesta petita empenta, ens vam anar a servir a la congregació espanyola de Woodburn, Oregon. Allà vam tenir el privilegi de començar diferents cursos bíblics progressius i alguns dels estudiants es van acabar batejant. Ens va fer molt feliços veure com el petit grup espanyol es convertia en una congregació.

 Va arribar un dia que en Wesley va perdre la feina i en va trobar una de nova a Califòrnia, així que ens vam haver de mudar. Dos anys més tard, en Lemuel, en Jadon i jo vam començar a servir com a pioners. I el 2007 em va fer molt feliç poder assistir a l’Escola del servei de pioner amb ells dos. Poc després vam veure que cada vegada hi havia més gent de parla àrab al nostre territori. Per això, després d’haver estat predicant en espanyol durant 13 anys, vam decidir com a família anar a servir a la congregació àrab. Hem gaudit molt de parlar de la Bíblia amb els immigrants àrabs de la zona, així com també de participar en les campanyes especials que s’han fet a l’estranger. Actualment, seguim servint com a pioners en el territori àrab de San Diego, Califòrnia.

 En Wesley és un exceŀlent marit i cap de família. Respecta profundament l’organització de Jehovà i mai ha fet cap comentari negatiu sobre les decisions que es prenen a Betel o a la congregació. Tot el contrari, sempre busca el costat positiu de les coses. Ora amb mi i per mi, i sempre que ens hem trobat en situacions difícils, les seves oracions m’han consolat i m’han ajudat a mantenir la calma.

 Quan miro enrere, m’adono que he gaudit molt de servir a temps complet, de formar una família i de servir a congregacions de necessitat. Hem vist que Jehovà beneeix aquells que el posen en primer lloc, i mai ens ha faltat de res (Salm 37:25). Estic convençuda que dedicar la meva vida a servir plenament Jehovà és la millor decisió que he pogut prendre mai (Salm 84:10).