Quan la Kaye, la meva dona, va tenir la nostra filla, la Lauren, no sabia què havia de fer per ser un bon pare. Quan va néixer el nostre segon fill, el Michael, em trobava en la mateixa situació. L’exemple que havia vist dels meus propis pares tampoc em va ajudar. Ells sempre es barallaven i es van acabar divorciant. Volia ser un bon cap de família, simplement no sabia què fer per ser-ho.

 A més a més, d’adolescent em vaig enganxar a les drogues i l’alcohol. D’adult, la meva vida no va ser millor; també era addicte al joc. Com a conseqüència de tot això, vaig prendre moltes males decisions. Les coses es van posar tan malament que la Kaye em va deixar i va marxar amb els nostres dos fills. Vaig quedar destrossat.

 Li vaig preguntar a la Kaye què podia fer perquè tornés amb mi. Ella havia començat a parlar de la Bíblia amb la Gloria, una testimoni de Jehovà; així que les seves condicions van ser clares: «Estudia la Bíblia». No sabia què volia dir però, només per intentar que tornés amb mi, vaig decidir veure’m amb la Gloria i el seu marit, el Bill.

 Quan el Bill i la Gloria van venir a casa, em va impressionar molt com d’units se’ls veia. Em van explicar que els seus fills, que tenien la meva edat, dedicaven el seu temps a activitats que donaven sentit a la seva vida. Va ser llavors que, per primera vegada, vaig pensar que la Bíblia podria ser el que m’ajudés a tenir una família feliç.

 Aquell dia, vaig parlar dels meus problemes amb el Bill i la Glòria. Em van ensenyar el que la Bíblia diu a Gàlates 6:7: «El que un sembra és el que recollirà». Llavors, vaig pensar: «Si hagués seguit aquest consell a la meva vida m’hauria estalviat molts problemes i patiments».

 Amb el temps, em vaig adonar que seguir els principis de la Bíblia era molt bo per a la meva vida. La Kaye i jo vam deixar de fumar, i vaig aconseguir vèncer totes les meves addiccions. El 1985, quan va néixer el nostre tercer fill, el David, a qui anomenàvem Davey, ja em sentia preparat per ser un bon pare.

 La Kaye i jo ens vam adonar que ensenyar als nostres fills a estimar Jehovà també ens ajudava a nosaltres a estimar-lo més. Gràcies a publicacions com Escuchando al Gran Maestro vam poder millorar molt com a pares. A més, les famílies de la congregació eren un bon exemple per a nosaltres i els nostres fills.

 Amb el temps, els nostres tres fills es van fer pioners. A principis de 2004, la Lauren servia en una congregació espanyola. El Michael havia sortit de Betel per casar-se i estava a punt de mudar-se a Guam amb la seva dona, la Diana, per predicar. El Davey, que tenia 19 anys, feia poc que havia anat a servir a la República Dominicana.

 La Kaye i jo estàvem molt orgullosos de les decisions que havien pres els nostres fills. Sentíem que s’estaven complint en nosaltres les paraules de 3 Joan 4, que diu: «No hi ha res que m’alegri tant com escoltar que els meus fills continuen caminant en la veritat». Poc ens imaginàvem que una trucada canviaria tant les nostres vides.

 El 24 d’abril de 2004, la Kaye i jo vam sortir a sopar amb dues parelles. Com que el restaurant estava a més de 100 quilòmetres, vam decidir anar-hi tots junts en el nostre cotxe. Després de sopar, vam anar a una cafeteria a fer les postres. Quan els vaig deixar a la porta i vaig anar a buscar aparcament, vaig rebre la trucada d’un amic, que sonava neguitós.

 «Tinc molt males notícies» —em va dir—. «El Davey ha tingut un accident.»

 «Que ha passat?» —vaig preguntar tement-me el pitjor.

 Al principi no era capaç d’explicar-m’ho, però al final em va dir que el Davey havia mort.

 Quan vaig penjar el telèfon, li vaig demanar a Jehovà que em donés forces. Llavors, vaig entrar a la cafeteria i vaig dir a tothom que no em trobava gaire bé i que preferia tornar a casa. No volia dir-li a la Kaye què havia passat fins que no estiguéssim sols.

 La següent hora i mitja de camí a casa es va fer eterna. Podia escoltar la Kaye parlant emocionada de la visita que ens faria el nostre fill aviat. Fins i tot, encara que la Kaye no s’havia assabentat de la mort del nostre fill, els germans ja m’estaven enviant missatges de condol.

 Després de deixar els nostres amics, vam arribar a casa. Quan la Kaye em va mirar, sabia que hi havia alguna cosa que no anava bé. «Què ha passat?» —em va preguntar. Era conscient que el que estava a punt de dir a la Kaye li destrossaria la vida, igual que aquella trucada me l’havia destrossat a mi feia dues hores.

 La meva dona i jo ja havíem afrontat molts problemes i sabíem que Jehovà sempre ajuda els seus servents (Isaïes 41:10, 13). Però aquesta vegada era completament diferent. No podia deixar de preguntar-me per què havia hagut de morir el Davey si estimava tant Jehovà i per què Jehovà no l’havia protegit.

 Els nostres fills també estaven destrossats. La Lauren era una segona mare per al Davey i això va ser un cop molt dur per a ella, igual que per al Michael. Tot i que el Michael havia estat fora durant més de cinc anys, estava molt content del progrés del seu germà petit i de tot el que estava fent per Jehovà.

 Des de bon principi, la congregació va ser la nostra xarxa de seguretat. Fins i tot quan la Kaye s’estava refent del xoc de la notícia, molts germans de la congregació van venir a casa a ajudar-nos i consolar-nos (Proverbis 17:17). Mai oblidaré tot l’amor que ens van demostrar.

 Per poder fer front al dolor, la Kaye i jo vam seguir amb la nostra rutina espiritual. Fèiem oració, estudiàvem la Bíblia i anàvem a les reunions. El dolor no va desaparèixer, però sabíem que era molt important que no deixéssim de fer totes aquestes coses si volíem estar forts en sentit espiritual (Filipencs 3:16).

 Per aquell mateix temps, el Michael i la Diana van venir a viure a prop de nosaltres, i la Lauren va tornar a la nostra congregació. Estar junts aquests anys ens va ajudar a començar el procés de recuperació. Quan la Lauren es va casar, el seu marit, el Justin, també va ser un gran suport per a nosaltres.

 Poc després de la mort del Davey, hi va haver una altra cosa que vam fer per afrontar la pèrdua del nostre fill. No va ser gens fàcil, però ens va acabar ajudant moltíssim. La Kaye us ho explica a continuació:

 «Quan el meu marit em va dir que el Davey havia mort, vaig caure en un pou molt profund del qual vaig trigar molt temps a sortir. El dolor m’havia consumit tant que sentia que no podia fer res. Plorava a totes hores. He de confessar que, de vegades, m’enfadava amb Jehovà i amb tothom perquè ells estaven vius i el meu fill no. Sentia que havia perdut el control de la meva vida.

 »Volia anar a la República Dominicana per veure amb els meus propis ulls el lloc on el Davey havia viscut i havia estat predicant els últims mesos de la seva vida. Però, a la vegada, em sentia tant fràgil que no tenia prou forces per fer el viatge.

 »Ara bé, una bona amiga em va ajudar quan em va dir que els germans de la República Dominicana que coneixien el Davey també estaven molt afectats i necessitaven conèixer la seva família.

 »El viatge que vam fer amb la nostra família era el que necessitàvem per veure tot el que havia fet el Davey per Jehovà. L’únic ancià de la congregació on servia ens va dir que podia comptar amb ell sempre que el necessitava.

 »Quan estàvem al carrer on havia viscut el Davey, la gent se’ns apropava per explicar-nos tot el que el meu fill havia fet per ells. Jo sempre havia sabut que el Davey era bona persona, però aquell viatge em va ajudar a veure encara més clar que el meu fill sempre es va esforçar molt per imitar Jesús.

 »Vam conèixer un home que estudiava la Bíblia amb el Davey. Aquell home estava malalt i no podia sortir del llit. Vivia en una casa molt petita i en pèssimes condicions. Tot i això, els germans ens van dir que el Davey sempre el tractava amb molt de respecte i dignitat. Això em va fer sentir molt orgullosa!

 »Ha sigut el viatge més difícil de la meva vida, però ens va ajudar molt. Vam poder parlar del Davey amb persones que se l’estimaven. Vam plorar junts i vam parlar de la nostra esperança. Tot això va alleujar el nostre dolor.»

 La revista Desperta’t! del 8 de gener de 2005 va incloure un article on es parlava de la mort del Davey i tot el que havia fet a la República Dominicana. En el moment en què aquest article va sortir publicat, no ens imaginàvem l’impacte que tindria en els lectors. Per exemple, el mes de maig de 2019, un germà que es diu Nick ens va escriure per dir-nos el següent:

 «A finals de 2004 anava a la universitat i no tenia cap meta espiritual. No era feliç, per això vaig fer oració a Jehovà per demanar-li que m’ajudés a aprofitar millor la meva joventut. Poc temps després vaig llegir l’experiència del Davey. Era la contestació a totes les meves oracions!

 »Vaig deixar la universitat, em vaig fer pioner i em vaig posar la meta d’aprendre espanyol per anar a servir a un altre país. Amb el temps, vaig anar a predicar a Nicaragua i també vaig poder assistir a l’Escola per a proclamadors del Regne amb la meva dona. Quan algú em pregunta què em va motivar a fer-me pioner, sempre els dic que va ser l’exemple del Davey.»

 Vam veure un altre exemple de l’efecte que va tenir l’experiència del Davey quan vam anar com a delegats al Congrés Internacional de 2019 a Buenos Aires, Argentina. Allà vam conèixer una germana que es deia Abi i que, tant a la Kaye com a mi, ens recordava molt al Davey per la seva manera de ser tan afable i simpàtica.

 Quan vam tornar a l’hotel, li vam enviar a l’Abi un enllaç amb l’experiència del Davey. Minuts després, l’Abi ens va dir si ens podíem veure a la recepció de l’hotel. Allà, entre llàgrimes, ens va explicar que l’exemple del Davey l’havia ajudat el setembre de 2011 a fer-se pionera i marxar a un territori aïllat. L’Abi ens va explicar que quan passa per moments difícils a la seva assignació li ajuda llegir l’experiència del Davey. Fins i tot en aquell moment portava l’article a sobre!

 Experiències com aquestes deixen ben clar que formem part d’una família mundial unida. No hi ha res que es pugui comparar a la unitat del poble de Jehovà.

 A la Kaye i a mi ens consola molt pensar que l’exemple del Davey ha tingut un impacte tan positiu en els altres. De fet, tots els joves que s’esforcen per servir Jehovà tenen el mateix efecte. Moltes vegades no se n’adonen, però el seu entusiasme i el seu exemple motiva els altres a fer més per Jehovà.

 A Lluc 20:37, Jesús va fer referència a la descripció que Jehovà va fer d’ell mateix quan es va anomenar «el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob». Jehovà no va dir que era el seu Déu només quan estaven vius, sinó que encara ho era. Per què? Jesús ho explica en el versicle 38: «Perquè per a ell tots estan vius».

 I així és. Per a Jehovà, tots els seus servents fidels estan vius i per això podem estar segurs que els ressuscitarà (Job 14:15; Joan 5:28, 29). Estic convençut que Jehovà pensa el mateix del Davey i de tots els germans que han mort.

 Tot i que tinc moltes ganes de tornar a veure el Davey, el que més desitjo és que la Kaye el pugui tornar a veure. Mai he vist ningú patir tant. Les paraules de Lluc 7:15 són molt especials per a mi: «El mort es va asseure i va començar a parlar, i Jesús el va donar a la seva mare».

 El setembre de 2005 em vaig unir a la meva dona en el servei de pioner. És tot un privilegi ser pioner amb la meva dona, els nostres fills, el meu gendre i la meva nora. Estar junts ens ha donat forces i ens ha ajudat a tenir molt present l’esperança del paradís, on per fi ens podrem retrobar amb el Davey.