Quan van deixar de caure bombes, vaig anar amb la meva mare a buscar la seva millor amiga. Ens vam entristir molt al veure que ella havia mort durant els bombardejos. Uns dies més tard es va produir un altre bombardeig. De seguida, el meu pare em va agafar, em va posar sobre la barra de la bicicleta i va pedalejar el més ràpid que va poder per sortir de la ciutat.

 La Segona Guerra Mundial va causar estralls a tot Itàlia i els records que tinc d’aquella època encara estan molt presents en la meva memòria. Però el que realment ha marcat la meva vida és haver estat rodejada des de ben petita de persones que coneixen i estimen profundament Jehovà.

Jehovà em regala la veritat

 L’hivern de 1936, pocs mesos abans que jo nasqués, el meu pare treballava a la companyia ferroviària amb el Vincenzo Artusi, un company de feina que, tot i que encara no estava batejat, estimava molt les veritats de la Bíblia. Mentre treien neu de les vies del tren, el Vincenzo va ensenyar al meu pare tot el que estava aprenent.

 El meu pare de seguida va reconèixer que allò era la veritat. Tant ell com un grupet de persones de Faenza, la ciutat on vivíem, volien saber-ne més. Degut a la persecució feixista que hi havia a l’època, els testimonis de Jehovà no podien reunir-se obertament, i qualsevol que tingués publicacions bíbliques podia ser detingut. Alguns germans es trobaven a la presó, així que el meu pare i els seus amics es reunien en cases aïllades enmig del camp per llegir la Bíblia i estudiar les publicacions que tenien. A més a més, un vespre a la setmana el meu pare reunia tota la família per estudiar la Bíblia.

Jehovà em regala bons exemples

 El 1943, la major part de germans que estaven empresonats per la seva fe van ser alliberats. Dintre d’aquest grup estava la Maria Pizzato, una germana soltera que era del nord d’Itàlia. Quan viatjava de tornada a casa seva, va passar una nit amb nosaltres. La Maria havia tingut un paper molt important a l’hora de fer arribar publicacions als germans i de mantenir el contacte amb la sucursal de Suïssa, des d’on es supervisava en aquella època l’obra a Itàlia. Tot i que tenia una aparença fràgil, la Maria era una dona forta i valenta. Després de la guerra, de tant en tant visitava Faenza, i aquestes ocasions sempre eren molt especials.

 També tinc molt bons records de l’Albina Cuminetti, una germana viuda d’uns 60 anys. Quan jo era adolescent, ella vivia al mateix edifici on celebràvem les reunions. L’Albina va servir com a colporteur (o pionera) a Itàlia des de principis de la dècada de 1920, i va compartir amb mi experiències meravelloses que va tenir a la predicació durant aquells anys.

 L’Albina tenia una coŀlecció de les nostres publicacions i d’altres objectes històrics. Un dia vaig veure una insígnia amb una creu i una corona que els Estudiants de la Bíblia (com es coneixia els testimonis de Jehovà aleshores) solien portar. Com que jo sabia que la creu era d’origen pagà, em va sorprendre tant que se’m va escapar una rialla. Llavors l’Albina em va comentar una cosa que mai he oblidat. Fent referència a Zacaries 4:10, va dir: «No menyspreïs el dia de les coses petites!».

 Aquelles paraules em van ensenyar una lliçó molt important. Tot i que els primers Estudiants de la Bíblia no comprenien completament la veritat, ells mereixien tot el meu respecte. D’altra banda, no totes les publicacions estaven disponibles en italià. Per això, alguns germans van necessitar temps per posar-se al dia amb els canvis de comprensió. Amb tot, Jehovà valorava molt el seu esforç, i jo també havia de fer-ho.

 Encara que jo era molt més jove que l’Albina, m’agradava moltíssim parlar amb ella. L’Albina, la Maria i altres germanes entusiastes van servir Jehovà fidelment a pesar dels grans reptes que van afrontar i es van convertir en el meu model a imitar. Estic molt agraïda per les oportunitats que vaig tenir de poder passar temps amb elles.

Jehovà em regala servir a Betel

 L’estiu de 1955, vaig viatjar a Roma per assistir al Congrés «El Regne triomfant». Aquell cop vaig visitar Betel juntament amb delegats de diferents països. Vaig pensar: «M’encantaria servir aquí!».

 El 18 de desembre de 1955 em vaig batejar. Tot i que encara no havia acabat els estudis, estava decidida a servir a temps complet. El 1956, en un congrés que es va celebrar a la ciutat de Gènova, vaig escoltar un anunci on es demanaven voluntaris per servir a Betel. Malauradament, el representant de la sucursal va dir que no es necessitaven germanes.

 Més endavant, li vaig explicar les meves metes al nostre superintendent de circuit, el germà Piero Gatti. a Ell era molt entusiasta i li encantava predicar, i em va dir: «Et recomanaré com a pionera especial».

 Amb el temps, vaig rebre una carta de la sucursal. Estava convençuda que era una assignació per servir com a pionera, però m’equivocava. A la carta em convidaven a omplir la soŀlicitud per servir a Betel!

 Vaig arribar a Betel el gener de 1958. En aquell temps, la família Betel estava formada per unes 12 persones. La meva assignació consistia a ajudar els dos traductors que hi havia a la sucursal. Teníem moltíssima feina i jo no havia treballat mai de traductora, però amb l’ajuda de Jehovà vaig arribar a estimar la meva assignació.

 Ara bé, en menys de dos anys, es va reorganitzar la feina de traducció i em van assignar a servir com a pionera. Va ser una sorpresa que no esperava, ja que Betel havia arribat a ser casa meva. A pesar d’això, amb el temps vaig veure la meva nova assignació com un altre regal de Jehovà.

Jehovà em regala companyes que prediquen amb entusiasme

 L’1 de setembre de 1959, vaig començar a servir com a pionera especial a la ciutat de Cremona. La meva companya d’assignació era la Doris Meyer, una germana de Dinamarca. Encara que només era uns anys més gran que jo, tenia moltíssima experiència en la predicació, i per mi va ser un referent. La Doris tenia iniciativa, no s’espantava fàcilment i era molt decidida. Totes dues vam necessitar aquelles qualitats per predicar al nostre territori, ja que érem les úniques testimonis a la ciutat.

 La Doris havia arribat a Cremona abans que jo i ja havia organitzat les reunions en un pis de lloguer. De seguida, els sacerdots catòlics de la zona van adonar-se de la nostra activitat i es van enfurismar tant que durant els seus sermons van començar a parlar malament de nosaltres.

 Un dia, la policia ens va cridar perquè ens presentéssim a la comissaria. Tot i que no ens van detenir, li van deixar clar a la Doris que havia de marxar de Cremona perquè era estrangera. Finalment, la Doris va tornar a Dinamarca, on va seguir servint Jehovà fidelment.

 Poc temps després, van assignar a Cremona una altra germana soltera, la Brunilde Marchi. Ella era una germana afable i de tracte agradable, a qui li encantava predicar. Vam començar molts cursos de la Bíblia i alguns van progressar molt bé.

 Estic molt agraïda a Jehovà per haver pogut formar part dels petits inicis de l’obra de predicar a Cremona. Avui dia, hi ha cinc congregacions a la ciutat!

Una gran sorpresa

 Encara no feia dos anys que era a Cremona, quan vaig rebre una trucada de la sucursal. Hi havia molta feina de traducció relacionada amb la preparació del Congrés «Adoradors units», que se celebraria el juliol de 1961 i duraria sis dies. Vaig saltar d’alegria quan em van tornar a convidar a Betel. L’1 de febrer de 1961 vaig començar de nou a servir a Betel.

 Tot i que diàriament treballàvem moltes hores, va ser tot un privilegi poder estar ocupada en traduir el que s’utilitzaria durant el congrés. Aquells mesos van passar volant i, sense adonar-nos-en, va arribar la data del congrés.

 En aquell congrés es va anunciar que la Traducció del Nou Món de les Escriptures Gregues Cristianes es traduiria a l’italià. Vaig pensar: «Es gira molta feina!». I no m’equivocava. La meva assignació a la sucursal es va allargar. De fet, encara soc a Betel. Ja porto més de 60 anys!

Més regals bonics de Jehovà

 Un altre regal que he valorat molt al llarg dels anys és la meva solteria. No vull dir que mai hagi pensat en casar-me. De fet, durant un temps, la idea de quedar-me soltera va fer que em sentís angoixada. Així que li vaig explicar a Jehovà com em sentia. Ell em coneix millor que ningú altre. Per això, li vaig demanar que m’ajudés a entendre què era el millor en el meu cas.

 Els versicles de Mateu 19:11, 12 i 1 Corintis 7:8, 38 van prendre un significat especial per a mi. Li vaig agrair a Jehovà que m’ajudés a veure les coses clares i em donés pau interior. Mai m’he penedit de la decisió que vaig prendre i estic molt contenta d’haver pogut utilitzar la meva solteria per donar el millor de mi a Jehovà.

 Amb el pas del temps, he viscut molts canvis dintre del Departament de Traducció, ja que l’organització de Jehovà ha utilitzat progressivament la «llet de nacions», com ara les noves tecnologies (Isaïes 60:16). Aquests canvis han ajudat a enfortir la unitat de la germandat mundial. Per exemple, l’any 1985, l’edició en italià de La Torre de Guaita va començar a publicar-se al mateix temps que en anglès. Avui dia, tant les publicacions com els vídeos estan disponibles a jw.org en molts idiomes i la majoria surten alhora que en anglès. No hi ha dubte que Jehovà s’assegura que el seu poble estigui unit i que rebi l’aliment espiritual al temps degut.

 Jehovà ha sigut molt generós amb mi. Em va donar l’oportunitat d’ajudar moltes persones a apropar-se a ell mentre servia com a pionera especial. També ha fet realitat el meu desig de servir a Betel, on he fet amics de diferents edats i antecedents. Un altre regal molt especial que em va fer Jehovà va ser veure com es batejava la meva mare a l’edat de 68 anys. Tinc moltes ganes de tornar-la a veure, a ella i a la resta de la meva família, quan tots els que estiguin a les tombes ressuscitin (Joan 5:28, 29).

 Estic desitjant veure el que Jehovà farà pels seus servents en el futur, quan ho faci «tot nou» (Apocalipsi 21:5). I no tinc cap dubte que Jehovà mai deixarà de donar-nos tot el que és «bo i tot regal perfecte» (Jaume 1:17).