Pocs anys després que la nostra família es mudés a la ciutat de Roodepoort, a Sud-àfrica, el meu pare va morir. El 1947, quan jo tenia 16 anys, treballava a jornada completa en el servei d’atenció telefònica del govern per tal d’ajudar a mantenir la nostra família. Un dia que jo era a casa, un home gran va trucar a la porta i ens va oferir a la meva germana gran i a mi una subscripció a La Torre de Guaita. Ens vam subscriure només per ser amables.

 No obstant això, al cap de poc temps vam voler aprendre el que realment ensenya la Bíblia. La meva mare, que de jove havia format part de l’Església reformada holandesa, va poder veure clarament la diferència entre el que aprenia de la Bíblia i el que l’església ensenyava. Així que vam acceptar un curs bíblic i poc després vam començar a anar a les reunions. L’any 1949, vaig ser la primera de la família a batejar-me. Vaig continuar treballant durant uns anys, però volia fer més per servir Jehovà.

 El 1954, vaig començar a servir com a pionera regular i vaig demanar a la sucursal de Sud-àfrica on podia anar a servir per ajudar més. La sucursal va recomanar la ciutat de Pretòria, i va fer plans perquè una altra germana pionera m’hi acompanyés. Vam viure en un lloc còmode, i fins al dia d’avui tinc bons records dels deliciosos koeksisters, unes pastes fregides en forma de trena cobertes de xarop, que es venien a prop de casa.

 Després que la meva companya de predicació es casés, el servent de sucursal, el germà George Phillips, em va preguntar si m’agradaria servir com a pionera especial. Vaig acceptar la invitació de bon grat.

 L’any 1955, vaig començar a servir com a pionera especial a la ciutat de Harrismith. Per a la meva nova companya i per a mi, va ser difícil trobar un lloc adequat on viure. Per exemple, quan l’església local es va assabentar que estàvem allà, va pressionar la propietària del lloc on vivíem perquè ens fes fora.

 Més tard em van assignar a Parkhurst, a Johannesburg, juntament amb dues germanes missioneres. Més endavant, una es va casar i l’altra va ser reassignada a un altre lloc. Una estimada germana anomenada Eileen Porter em va acollir, tot i que a casa seva no hi havia gaire espai per a mi. Dormia en un petit racó separat de la resta de la casa per una cortina. L’Eileen va ser amable, em va animar i em va fer sentir molt còmoda. També em va impressionar l’entusiasme que tenia per la veritat, tot i que havia de treballar de valent a casa per cuidar la seva família.

 Poc temps després, em van assignar a Aliwal North, una ciutat a la província de Cap Oriental, per servir junt amb una germana anomenada Merlene (Merle) Laurens. A totes dues, que teníem menys de trenta anys, ens va animar molt l’exemple d’una germana gran que es deia Dorothy, a qui anomenàvem afectuosament la tieta Dot. Quan ella era més jove, va patir un atac ferotge d’uns gossos mentre predicava, però no va deixar que això afectés el seu entusiasme.

 El 1956, van convidar la Merle a la classe número 28 de l’Escola de Galaad. Com m’hauria agradat anar amb ella! Malgrat això, la tieta Dot em va fer costat i vam arribar a ser molt bones amigues, tot i la gran diferència d’edat.

 Imagina com de feliç vaig ser quan, igual que la Merle, em van convidar a l’Escola de Galaad! Abans de marxar, vaig passar uns vuit mesos a la ciutat de Nigel servint amb la Kathy Cooke, una germana graduada de Galaad. Cada cop que la Kathy m’explicava el que viuria allà, tenia més ganes d’anar-hi. Finalment, el gener de 1958 vaig viatjar cap a Nova York.

 A Galaad, vaig compartir habitació amb la Tia Aluni, una germana samoana, i l’Ivy Kawhe, una germana maori. Quan era a Sud-àfrica, el govern apartheid mantenia separades les persones blanques de les d’altres races, així que va ser tota una novetat per a mi tenir aquestes germanes com a companyes. Ràpidament ens vam fer molt bones amigues i em va agradar molt formar part d’una classe tan internacional.

 Un dels nostres instructors de Galaad va ser el germà Maxwell Friend. Les seves classes a vegades eren molt intenses. A l’aula hi havia tres llums amb les etiquetes «volum», «ritme» i «to». Quan un estudiant estava fent un discurs o una presentació, el germà Friend encenia algun dels llums si pensava que podia millorar en algun d’aquests aspectes. Com que soc tímida, sovint m’encenia els llums durant les meves presentacions i això a vegades em feia plorar. Tot i així, estimava molt el germà Friend. A vegades, quan estava ocupada fent les tasques de neteja entre classes, amablement em portava una tassa de cafè.

 A mesura que passaven els mesos, em preguntava on m’enviarien. La meva companya Merle ja s’havia graduat de Galaad i l’havien assignat al Perú. Ella em va proposar que preguntés al germà Nathan Knorr, que dirigia l’obra en aquell moment, si podia reemplaçar la seva companya de predicació, que es casava molt aviat. El germà Knorr visitava les instaŀlacions de Galaad cada poques setmanes i per això va ser molt fàcil poder parlar amb ell. Quan em vaig graduar, em van assignar al Perú!

 Estava molt contenta de tornar a reunir-me amb la Merle a Lima (Perú). Des del principi dirigia cursos bíblics que progressaven, tot i que encara estava aprenent espanyol. Més endavant, ens van assignar a la Merle i a mi a Ayacucho, a dalt de les muntanyes. He de reconèixer que va ser una assignació difícil. Havia après una mica d’espanyol, però allà molta gent només parlava quítxua. A més, ens va costar acostumar-nos a les altures i la falta d’oxigen.

 Tenia la sensació que no havia aconseguit gaire a Ayacucho i em preguntava si en algun moment les persones de la zona acceptarien la veritat. Tot i això, avui a la ciutat d’Ayacucho hi ha més de 700 publicadors i una oficina externa de traducció al quítxua ayacuchano.

 Amb el temps, la Merle es va casar amb un superintendent de circuit que es deia Ramón Castillo i, el 1964, el Ramón va assistir a un curs de deu mesos a Galaad. A la seva classe, va coincidir amb un dels meus companys de Galaad, un home jove que es deia Fu-lone Liang. Ell estava servint a Hong Kong, però l’havien convidat a Galaad per fer una formació addicional relacionada amb les responsabilitats de la sucursal. a El Fu-lone li va preguntar al Ramón com m’anava al Perú, i a partir d’aquell moment el Fu-lone i jo vam començar a escriure’ns.

 El Fu-lone no va tardar a deixar-me clar que el fet d’escriure’ns significava que estàvem festejant. A Hong Kong, un missioner anomenat Harold King anava molt sovint a l’oficina de correus, així que va estar disposat a enviar-me les cartes del Fu-lone. El Harold dibuixava i escrivia petites notes als sobres de les cartes del Fu-lone amb frases com ara «intentaré que t’escrigui més sovint!».

 Després d’escriure’ns durant un any i mig, vam decidir casar-nos. Vaig deixar el Perú després d’haver servit allà uns set anys.

 El 17 de novembre de 1965, el Fu-lone i jo ens vam casar. M’agradava molt la meva nova vida a Hong Kong. Vivíem a la sucursal amb dos matrimonis més, i mentre el Fu-lone feia feines de traducció a la sucursal durant el dia, jo sortia a predicar. Aprendre cantonès va ser molt difícil, però les altres germanes missioneres i el meu marit em van ajudar amb molta paciència. A més, estudiava la Bíblia amb nens i això m’ajudava a relaxar-me a l’hora de parlar l’idioma.

 Després d’alguns anys, el Fu-lone i jo ens vam mudar a una casa missional, que estava situada a una altra part de Hong Kong anomenada Kwun Tong, per tal que el Fu-lone pogués ensenyar el cantonès als nous missioners que arribaven. b Vaig gaudir tant de la predicació en aquella zona que molts dies no volia tornar a casa!

 El 1968, em va fer molta iŀlusió rebre el nou manual d’estudi La verdad que lleva a vida eterna. Era més senzill que el manual anterior “Sea Dios veraz”, especialment per als estudiants que no estaven familiaritzats amb la Bíblia o el cristianisme.

 Tot i així, vaig cometre l’error de donar per fet que, com que responien correctament les preguntes del llibre, els estudiants estaven acceptant la veritat. En una ocasió, sense adonar-me’n, una dona que estudiava la Bíblia amb mi va acabar el llibre sencer La verdad, i encara no creia en Déu! Això em va ensenyar que havia de parlar més amb els meus estudiants per descobrir què era el que realment pensaven sobre el que estaven aprenent.

 Després d’uns anys a Kwun Tong, ens vam mudar de nou a la sucursal, i el Fu-lone va començar a servir com a membre del Comitè de Sucursal de Hong Kong. Al llarg dels anys, he treballat en la neteja de les habitacions i en la recepció. De tant en tant, el Fu-lone havia de viatjar per atendre assignacions teocràtiques confidencials i no el podia acompanyar, però em feia feliç donar-li tot el meu suport mentre complia amb les seves responsabilitats.

 Tristament, el 2008 la meva vida va canviar de la nit al dia. Mentre el Fu-lone estava de viatge, va morir de manera inesperada, quan faltava molt poc per al Memorial de la mort de Jesús. Estava destrossada. Els germans i les germanes van venir ràpidament per fer-me costat, i durant el discurs del Memorial vaig centrar-me en ajudar una dona a trobar els textos que s’estaven llegint, i així vaig aconseguir no plorar. Em va reconfortar molt un dels textos preferits del Fu-lone, que diu: «Jo, Jehovà, el teu Déu, et tinc agafada la mà dreta. [...] Jo t’ajudaré» (Isaïes 41:13).

 Set anys després de la mort del Fu-lone, els germans de Hong Kong em van suggerir anar a una sucursal més gran on podrien cuidar millor la meva salut. Per això, el 2015 vaig anar a la sucursal de Sud-àfrica, molt a prop d’on vaig conèixer la veritat per primer cop el 1947.

 He viscut molts anys feliços en el servei a Jehovà i estic segura que Jehovà ha beneït la meva bona disposició. Encara estic en contacte amb antics estudiants de la Bíblia que segueixen servint fidelment Jehovà, i he vist com Jehovà pot beneir el que fem per a l’obra de predicar, encara que ens sembli poca cosa. Per exemple, el nombre de publicadors al Perú va créixer d’uns 760 el 1958 a uns 133.000 el 2021, i la quantitat de publicadors a Hong Kong va augmentar d’uns 230 el 1965 a 5.565 el 2021.

 A causa de la meva edat, no puc fer el mateix que feia abans, però la meva disposició segueix sent la mateixa. Espero poder demostrar aquest esperit al nou món, on hi haurà molta feina a fer i podré dir amb moltes ganes: «Sí, hi vull anar».