Vaig néixer l’any 1934 a Pescara, una ciutat al centre de la costa est d’Itàlia, tocant al mar Adriàtic. Era la més petita de quatre germanes. El meu pare va escollir els nostres noms per ordre alfabètic començant per la lletra A, i és per això que el meu nom comença per la lletra D.

 Al meu pare sempre li havien interessat els assumptes espirituals. La primera vegada que va tenir contacte amb els testimonis de Jehovà va ser el juliol de 1943, quan un home que es deia Liberato Ricci, que estudiava amb els testimonis de Jehovà, li va parlar sobre la Bíblia i li va deixar un exemplar de La Torre de Guaita. Poc després, el meu pare va començar a parlar amb entusiasme sobre les coses que estava aprenent de la Bíblia. La meva mare també va acceptar la veritat. Tot i que ella no sabia llegir ni escriure, va començar a compartir amb tothom els textos que havia après de memòria.

 La nostra petita casa es va convertir en un centre d’activitats teocràtiques. Fèiem les nostres reunions i, encara que només teníem dues habitacions, oferíem allotjament a superintendents itinerants i a pioners.

 Les meves dues germanes més grans no van mostrar gaire interès per la Bíblia i, amb el temps, es van casar i van marxar de casa. Però a la meva germana Cesira i a mi ens encantava escoltar el nostre pare llegir la Bíblia. També ens agradaven molt els discursos que feien els germans quan visitaven el nostre petit grup, ja que eren molt animadors.

 Sovint acompanyava el meu pare i altres a predicar, però era tan tímida que vaig tardar mesos a ser prou valenta per parlar amb altres persones sobre les meves creences. Tot i això, el meu amor per Jehovà anava creixent i em vaig batejar el juliol de 1950. Un germà va fer el discurs de bateig a casa meva i després em vaig batejar al mar. L’any següent van assignar un matrimoni de pioners especials a la nostra zona i sovint anava a predicar amb ells. Com més temps passava predicant més fàcil se’m feia fer-ho, i vaig arribar a estimar moltíssim aquest meravellós privilegi.

 El nostre primer superintendent de circuit va ser el Piero Gatti. a Ell em va animar a ser pionera i a mudar-me a un lloc on hi hagués més necessitat. Fins aleshores, mai se m’havia passat pel cap anar a un altre lloc perquè a la meva zona les noies solien quedar-se a casa dels seus pares fins que es casaven. Així que el març de 1952, mentre encara vivia a casa dels pares, em vaig fer pionera. En aquell moment no era conscient de com afectaria la meva vida aquella decisió.

 Per aquell temps, una germana jove que es deia Anna també volia fer-se pionera i va venir a viure amb nosaltres perquè poguéssim anar a predicar juntes. El 1954 ens van nomenar pioneres especials a les dues i ens van enviar a Perusa, una ciutat a uns 250 km de casa on no hi havia cap testimoni.

 Allò va ser tota una aventura! Tan sols tenia 20 anys i només havia sortit del meu poble per anar a congressos amb els meus pares. Semblava que marxés a l’altra punta del món! Al meu pare li preocupava una mica que l’Anna i jo visquéssim soles, així que ens va acompanyar a buscar un lloc per viure. Vam llogar una habitació que també utilitzàvem com a Sala del Regne però, al principi, nosaltres dues érem les úniques que assistíem a les reunions. Ens ho passàvem molt bé predicant a Perusa i als pobles i ciutats del voltant, i els nostres esforços van començar a donar fruit. Més o menys un any després, un germà va venir a viure a Perusa i, aleshores, era ell qui dirigia les reunions. El 1957, quan ens van canviar d’assignació, ja hi havia una petita congregació.

 La següent assignació que vam rebre va ser a Terni, una petita ciutat al centre d’Itàlia. Ens feia molta iŀlusió predicar a Terni perquè ja hi havia moltes persones interessades. Tot i això, també vam tenir alguns reptes. Encara que el règim feixista havia acabat oficialment el 1943, algunes autoritats seguien intentant que els testimonis de Jehovà deixessin de predicar i els exigien que tinguessin una llicència per predicar casa per casa.

 No era estrany que la policia vigilés i seguís els testimonis de Jehovà. Algunes vegades els despistàvem ficant-nos entre la gent, però no sempre ho aconseguíem. Em van arrestar dues vegades, la primera d’elles estava predicant amb un superintendent de circuit. La policia ens va arrestar i ens va portar a comissaria, i allà ens van acusar de predicar de manera iŀlegal i ens van multar. Nosaltres ens vam negar a pagar la multa, ja que no havíem trencat cap llei. Recordo que el meu cor bategava tan fort que gairebé el podia escoltar! Estava molt agraïda a Jehovà de no estar sola en aquell moment. A més, em van venir a la ment les tranquiŀlitzadores paraules d’Isaïes 41:13, que diu: «No tinguis por, que jo t’ajudaré». Ens van alliberar i quan es va fer el judici vam ser absolts de tots els càrrecs. Sis mesos després em van tornar a arrestar. En aquella ocasió estava sola però de nou em van absoldre.

 Recordo que tenia moltes ganes d’anar al congrés de Nàpols, al sud d’Itàlia, que es va fer l’any 1954. Quan hi vaig arribar em vaig oferir voluntària per netejar i em van assignar a una zona prop de la plataforma. Allà em vaig fixar en un acomodador jove molt ben plantat. Es deia Antonio Caparelli i era un pioner que venia de Líbia. Ell i la seva família s’havien traslladat d’Itàlia a Líbia a finals dels anys trenta.

 L’Antonio era enèrgic i valent. S’endinsava en el desert de Líbia per predicar amb la seva moto als italians que vivien allà. Ens escrivíem de tant en tant i a principis de l’any 1959 va tornar a Itàlia. L’Antonio va passar uns mesos al Betel de Roma i després va ser assignat a la ciutat de Viterbo, al centre d’Itàlia, com a pioner especial. Va sorgir l’amor i ens vam casar el 29 de setembre de 1959. Llavors me’n vaig anar amb ell a Viterbo.

 Necessitàvem un lloc on viure i fer les reunions, així que vam llogar una habitació en una planta baixa que era com una botigueta amb un petit lavabo a la part del darrere. Vam posar el nostre llit a una cantonada de l’habitació i vam coŀlocar una mampara perquè no es veiés. Aquell racó era el nostre dormitori, i alguns dies utilitzàvem la resta de l’habitació com a Sala del Regne. No era el millor lloc on viure i, de fet, no hi hauria viscut sola, però estava contenta perquè l’Antonio i jo estàvem junts.

 El 1961, l’Antonio va ser nomenat superintendent de circuit. Però abans de començar, havia d’anar a una escola per a servents de congregació, o superintendents, que durava un mes. Això volia dir que hauria d’estar un mes sola. He d’admetre que em compadia de mi mateixa, especialment als vespres, quan havia d’estar sola en aquella petita habitació. Tot i això, em feia feliç que Jehovà utilitzes l’Antonio. Vaig intentar mantenir-me ocupada, i així el temps em va passar més ràpid.

 Havíem de viatjar molt per visitar els germans del nostre circuit. Vam anar des del Vèneto, una regió al nord d’Itàlia, fins a Sicília, al sud. Al principi no teníem cotxe, així que utilitzàvem el transport públic. Una vegada, quan estàvem en una zona rural de Sicília, vam viatjar en autobús per un camí ple de sots. Quan vam arribar a la parada, ens van rebre uns germans amb un ase per portar-nos l’equipatge. L’Antonio portava americana i corbata i jo un vestit per a la reunió. Devia ser molt graciós veure’ns tan mudats caminant al costat de pagesos amb un ase que ens portava les maletes i la màquina d’escriure.

 Els germans eren molt generosos i, encara que tinguessin poc, compartien el que tenien amb nosaltres. Algunes cases no tenien ni lavabo ni aigua corrent. Una vegada ens vam allotjar en una habitació que no s’havia utilitzat durant molts anys. Durant la nit em movia tant que l’Antonio em va despertar, i quan vam aixecar els llençols vam veure que el matalàs estava ple d’insectes. Era horrorós! Però era de nit i no podíem fer gaire, així que simplement vam espolsar tots els insectes que vam poder i vam intentar tornar a dormir.

 Tot i això, aquelles no van ser les dificultats més grans a les quals em vaig haver d’enfrontar. El meu repte més gran sempre ha estat la meva timidesa. Quan visitàvem les congregacions per primera vegada se’m feia difícil fer amics, però volia animar i ajudar les germanes i per això sempre m’havia d’esforçar molt. Però gràcies a l’ajuda de Jehovà sempre em sentia molt més còmoda quan acabava la setmana. Era un gran privilegi treballar amb els germans i les germanes i aprendre de la seva fe, la seva generositat i el seu amor per Jehovà.

 El 1977, després de servir durant uns anys en l’obra de circuit i districte, b ens van convidar a Betel de Roma per ajudar amb la preparació del congrés internacional «Fe victoriosa» de l’any 1978. Uns mesos després vam passar a formar part de la família Betel, i poc després van assignar l’Antonio a servir al Comitè de Sucursal.

 Estar a Betel era completament nou per a mi així que de vegades, per culpa de la meva timidesa, se’m feia difícil estar del tot a gust. Però gràcies a l’ajuda de Jehovà i altres betelites, en poc temps em vaig sentir com a casa.

 Els següents anys vam haver de fer front a un nou repte: els problemes de salut. El 1984 van operar del cor a l’Antonio i uns deu anys després la seva salut es va complicar. Aleshores, el 1999, li van detectar un tumor maligne. Sempre havia estat una persona molt enèrgica, però no va poder vèncer aquella terrible malaltia. Veure com s’anava apagant a poc a poc em trencava el cor. Feia molta oració a Jehovà perquè em donés forces per donar suport al meu estimat marit. També llegia sovint el llibre dels Salms. Això em consolava quan em sentia angoixada. L’Antonio va morir el 18 de març de 1999, havíem estat casats durant gairebé quaranta anys.

 És increïble com de sola es pot arribar a sentir una persona encara que estigui envoltada de gent. És clar, la família Betel i els germans que havíem conegut en l’obra itinerant em van mostrar el seu amor i em van consolar. Tot i això, el buit que sentia dins el meu cor era molt gran, especialment quan tornava sola a la meva habitació de Betel als vespres. No hi ha paraules per expressar el dolor que sentia, però l’oració, l’estudi personal i el temps m’han ajudat a curar-me. Va arribar un moment en què podia tornar a recordar amb alegria la vida que havia tingut amb l’Antonio. M’agrada pensar en les coses que vam fer l’Antonio i jo junts, i estic segura que Jehovà el té a la seva memòria i que aviat el tornaré a veure.

 A Betel he rebut moltes assignacions i actualment estic al Departament de Costura. Em fa molt feliç treballar per a la meva gran família. També estic molt ocupada en la predicació. És clar, no puc fer tant com feia abans però encara gaudeixo molt predicant les bones notícies del Regne. Des de ben jove he apreciat molt el privilegi de predicar, per això sempre animo els més joves perquè es facin pioners. Sé per experiència que pot ser molt emocionant!

 Quan miro enrere i penso en els quasi setanta anys que porto en el servei a temps complet, veig que Jehovà m’ha ajudat i m’ha beneït molt. Encara soc tímida, així que sé que per mi mateixa, no hagués sigut capaç de fer tot el que he fet. He estat a llocs molt llunyans i he viscut experiències molt enriquidores, també he conegut persones que m’han ensenyat molt. Puc dir sense cap mena de dubte que tornaria a prendre les mateixes decisions.