Li vam dir al sacerdot que si llançàvem pedres contra el cotxe podríem fer mal a aquell home, però ell ens va dir: «Mateu-lo! I feu servir la meva túnica per netejar-vos la sang de les mans». Tot i que em sentia molt orgullós de formar part de la comunitat ortodoxa grega, aquelles paraules plenes d’odi em van fer abandonar la meva religió. Mirant enrere m’adono que aquella situació em va ajudar a descobrir la veritat sobre Jehovà.

 Vaig créixer a la ciutat portuària de Trípoli, que en aquell temps estava plena de persones de diferents cultures, religions i idiomes. Totes les famílies estaven orgulloses del seu origen, i la nostra no n’era una excepció. Els meus germans grans i jo ens vam unir a un grup anomenat Soldats de la Fe, a que anava en contra dels testimonis de Jehovà. No coneixíem cap testimoni de Jehovà, però el nostre sacerdot ens va dir que eren una banda que anava contra l’Església ortodoxa grega i que el seu líder s’anomenava Jehovà. A més el nostre sacerdot ens deia constantment que si trobàvem un testimoni de Jehovà, l’ataquéssim.

 Tres dels meus germans havien parlat amb els testimonis de Jehovà sense que jo ho sabés però, en comptes de recórrer a la violència, van decidir estudiar amb ells per demostrar que estaven equivocats. Un vespre, en arribar a casa, em vaig trobar el menjador ple de testimonis de Jehovà parlant sobre la Bíblia amb la meva família i alguns veïns. Em vaig enfadar molt! Els meus germans estaven traint l’Església ortodoxa! Quan estava a punt de marxar, un dels nostres veïns, que era un reconegut dentista i testimoni de Jehovà, em va dir que m’assegués i escoltés. En aquell moment, un amic de la família estava llegint Salm 83:18 de la meva pròpia Bíblia. En escoltar aquelles paraules, vaig descobrir que Jehovà és l’únic Déu verdader, i no pas el líder d’una banda. El nostre sacerdot ens havia mentit!

 Volia saber més sobre Jehovà, així que vaig començar a assistir al curs bíblic que el germà Michel Aboud feia a casa meva. Un dia, un amic que va venir al curs de la Bíblia va fer una pregunta que jo sempre m’havia fet des que era petit. Li va preguntar: «Qui va crear Déu?». Aleshores el germà Aboud va assenyalar el gat que estava al sofà de casa i ens va dir que els gats són incapaços d’entendre les paraules i els raonaments humans. I que de la mateixa manera, hi ha moltes coses sobre Déu que els humans són incapaços d’entendre. Aquell exemple tan senzill em va ajudar a entendre que hi havia algunes coses sobre Déu que no arribaria a comprendre completament. Poc després d’això, em vaig dedicar a Jehovà i em vaig batejar l’any 1946, quan tenia 15 anys.

 El 1948 vaig començar a treballar amb el meu germà, el Hanna, en el seu negoci de fotografia. La seva botiga estava al costat del taller de pintura d’un germà que es deia Najib Salem. b El Najib sempre predicava amb valentia, i no va deixar de fer-ho fins que va morir als 100 anys. Quan predicava amb el Najib pels pobles, vaig veure que no s’acovardia davant l’oposició. A més, tenia l’habilitat de parlar sobre la Bíblia amb tot tipus de persones, sense importar la seva religió. L’exemple d’aquest germà tan fidel va tenir una gran influència en mi.

 Un dia, mentre estàvem treballant, vam rebre la visita de la Mary Shaayah, una germana libanesa dels Estats Units que, a més de ser una mare molt ocupada, era una pionera entusiasta. Aquella visita em va canviar la vida. Va estar més de dues hores explicant-nos experiències de la predicació. Just abans de marxar, la Mary se’m va quedar mirant i em va dir: «Milto, si ets solter, per què no serveixes com a pioner?». Jo li vaig dir que havia de treballar per guanyar el necessari per viure. Aleshores ella em va respondre: «Quanta estona he estat aquí parlant amb tu?». I jo li vaig dir: «Unes dues hores». I ella em va respondre: «En aquestes dues hores no he vist que tinguessis gaire feina. Només que dediquessis aquesta estona cada dia a predicar, podries ser pioner. Per què no ho proves només un any i llavors decideixes si vols seguir?».

 Tot i que a la meva cultura els homes no estan massa acostumats a seguir els consells que venen d’una dona, les seves paraules em van semblar lògiques. Per això, al cap de dos mesos, el gener de 1952, vaig començar a servir com a pioner. Uns divuit mesos més tard vaig rebre una invitació per assistir a la 22a classe de l’Escola de Galaad.

 Després de la graduació em van assignar a l’Orient Mitjà, i menys d’un any després em vaig casar amb la Doris Wood, una missionera d’Anglaterra molt simpàtica que també servia a l’Orient Mitjà.

 Poc després del nostre casament, la Doris i jo vam ser assignats a la ciutat d’Alep, a Síria. Com que allà estava prohibida la predicació, a la majoria de persones que van estudiar la Bíblia amb nosaltres les vam conèixer gràcies a contactes.

 Un dia, vam anar a visitar una dona interessada en la Bíblia. Quan ens va obrir la porta, tremolant de por ens va dir: «Aneu amb compte, acaba de venir la policia i ens ha preguntat on viviu». Estava clar que la policia secreta sabia on fèiem cursos bíblics. Vam trucar als germans que supervisaven l’obra a l’Orient Mitjà i ens van aconsellar que marxéssim del país el més aviat possible. Tot i que ens sabia greu deixar els nostres estudiants de la Bíblia, vam sentir l’amor i la protecció de Jehovà.

 El 1955 ens van enviar a Bagdad, a l’Iraq. Tot i que allà podíem predicar amb discreció a tothom, vam centrar la nostra predicació en les persones d’origen cristià.

 També ens esforçàvem per tenir converses agradables amb persones musulmanes, tant als mercats com als carrers. La Doris solia compartir idees que fossin atraients per a les persones amb qui parlava. Per exemple els deia: «El meu pare sempre deia que tots donarem comptes al nostre Creador» (Romans 14:12). I després afegia: «Aquesta idea m’ha guiat tota la meva vida, vostè què en pensa?».

 Ens va fer molt feliços servir a Bagdad durant gairebé tres anys. Allà vam ajudar els germans a organitzar la predicació de manera discreta. També vam fer reunions en àrab a la nostra casa missional. Va ser una alegria que assistissin a les reunions persones de bon cor de la comunitat assíria, formada principalment per persones que es consideren cristianes. Quan van veure l’amor i la unitat que hi havia a les reunions, es van adonar que érem autèntics deixebles de Jesús (Joan 13:35).

 Entre els que van acceptar de seguida el nostre missatge de pau, estava el Nicolas Aziz, un home molt familiar, amable i humil que era d’origen armeni i assiri. En Nicolas i la seva dona, la Helen, van acceptar ràpidament que Jehovà i Jesús son dos éssers diferents, tal com ensenya la Bíblia (1 Corintis 8:5, 6). Encara recordo el dia que en Nicolas i 20 persones més es van batejar al riu Eufrates.

 El 14 de juliol de 1958, van matar el rei de l’Iraq, Faisal II, en un cop d’estat. Poc temps després vam ser deportats a l’Iran. Allà, durant uns sis mesos, vam continuar predicant discretament als estrangers.

 Just abans de marxar de Teheran, la capital de l’Iran, em van portar a una comissaria per interrogar-me. Aleshores em vaig adonar que la policia ens vigilava. Després de l’interrogatori, vaig contactar amb la Doris i li vaig dir que la policia ens estava vigilant. Vam decidir que, per a la nostra seguretat, no tornaria a casa i el poc temps que faltava abans que marxéssim del país el passaríem separats.

 La Doris va trobar un lloc segur on quedar-se fins que ens poguéssim trobar a l’aeroport. Però, com arribaria a l’aeroport sense que la policia la veiés? La Doris va fer oració i li va explicar el problema a Jehovà.

 De sobte va començar a ploure molt i tothom es va amagar, fins i tot la policia. No hi havia ningú pel carrer, així que la Doris va poder anar a l’aeroport sense que la veiessin. Ella diu: «Aquell diluvi va ser un autèntic miracle!».

 Quan vam marxar de l’Iran, ens van assignar a una altra zona, on vam predicar a gent de diferents nacionalitats i religions. L’any 1961 servia com a superintendent de circuit i visitàvem altres testimonis a diferents zones de l’Orient Mitjà.

 Mentre predicàvem a l’Orient Mitjà, vaig veure moltes vegades com l’esperit sant de Jehovà uneix les persones. Encara recordo les interessants converses que tenia amb dos nois palestins amb qui estudiava la Bíblia, l’Eddy i el Nicolas. A tots dos els encantava anar a les nostres reunions, però van deixar d’estudiar de seguida a causa de les seves fortes conviccions polítiques. Vaig fer oració a Jehovà perquè els obrís el cor i, quan es van adonar que Jehovà no només solucionaria els problemes dels palestins sinó també els de tota la humanitat, van tornar a estudiar (Isaïes 2:4). Van desfer-se del seu orgull nacionalista i es van batejar. Temps després, el Nicolas va ser un superintendent de circuit molt entusiasta.

 Quan viatjàvem d’un país a un altre, una cosa que sempre ens impressionava a la Doris i a mi, era la lleialtat dels germans i germanes, tinguessin les circumstàncies que tinguessin. Com que s’enfrontaven amb reptes tan difícils, em vaig posar l’objectiu de sempre donar-los ànim durant les visites que els feia com a superintendent de circuit (Romans 1:11, 12). Per fer-ho, sempre m’ha ajudat recordar que no soc millor que els meus germans (1 Corintis 9:22). Em va fer molt feliç poder animar aquells germans que tant ho necessitaven.

 Ha estat molt emocionant veure com molts dels que han estudiat la Bíblia amb nosaltres s’han convertit en servents fidels de Jehovà. Alguns van haver de marxar amb les seves famílies dels seus països a causa dels conflictes armats. Però ells han estat una benedicció per als germans que serveixen al camp de llengua àrab a Austràlia, al Canadà, a Europa i als Estats Units. En els últims anys, alguns dels seus fills han tornat a l’Orient Mitjà per predicar en zones de necessitat on calen germans valents. A la Doris i a mi ens fa molt feliços estar envoltats de tants fills i nets espirituals.

 Al llarg de la nostra vida, hem vist com Jehovà ens ha guiat i ens ha cuidat de moltes maneres. Estic molt agraït a Jehovà perquè m’ha ajudat a deixar enrere el prejudici i l’orgull nacionalista que tenia quan era jove. Gràcies a la capacitació que he rebut per part de germans valents i imparcials, he pogut estar preparat per predicar a persones de diferents antecedents. Al viatjar d’un país a un altre, la Doris i jo ens hem enfrontat amb molts reptes i, sovint, hem viscut moments d’incertesa. Però això ens ha ensenyat a confiar completament en Jehovà i no en nosaltres mateixos (Salm 16:8).

 Quan miro enrere i penso en totes les dècades que he servit Jehovà, m’adono que li dec molt al meu Pare celestial. Estic totalment d’acord amb la meva estimada dona, la Doris, que sovint diu que res ha d’impedir que li donem devoció exclusiva a Jehovà, ni tan sols les amenaces de mort. Sempre estarem agraïts a Jehovà per permetre’ns portar el seu missatge de pau a les persones de l’Orient Mitjà (Salm 46:8, 9). Mirem al futur amb confiança perquè sabem que Jehovà ens continuarà dirigint i sempre protegirà els que confien en ell (Isaïes 26:3).