A molts països, el cost de la vida ha augmentat tant que a moltes persones se’ls fa cada vegada més difícil aconseguir menjar, roba i un lloc on viure. I els testimonis de Jehovà no en són l’excepció. Tot i això, no deixen que l’angoixa per aconseguir el necessari sigui massa gran, perquè els tranquil·litza saber que Déu mai abandonarà els seus servents (Hebreus 13:5). Vegada rere vegada, ha complert aquesta promesa. Així ho va fer a les Filipines, on moltes persones continuen vivint en la pobresa. Ara bé, durant les dècades de 1970 i 1980 van viure una època especialment difícil.

 Una germana anomenada Vicky a recorda: «De vegades plorava perquè no tenia prou menjar. En algunes ocasions només teníem arròs, sal i aigua». Un germà anomenat Florencio no trobava feina. Ell diu: «Només tenia tres samarretes i tres pantalons, i són els que utilitzava per anar a les reunions i als congressos». Com van fer front a aquestes situacions? Què els va ajudar a mantenir-se espiritualment forts? Què podem aprendre dels seus exemples si les nostres circumstàncies canvien de sobte?

 Els testimonis de les Filipines confiaven que Jehovà els ajudaria en els moments difícils (Hebreus 13:6). I Jehovà ho va fer, sovint de maneres que no haurien imaginat. Per exemple, la Cecille recorda: «Érem una família de quatre i, un matí, vam cuinar l’última tassa d’arròs que ens quedava. Després d’això, no teníem res més per menjar. Així que vam fer oració a Jehovà i li vam demanar que cobrís les nostres necessitats d’aquell dia. Encara no havíem acabat d’esmorzar quan un germà va arribar i ens va donar cinc quilos d’arròs. Vam plorar de felicitat i de gratitud per aquell regal de Jehovà. I tenim moltes més experiències com aquesta».

 Els servents de Jehovà també van posar en pràctica els consells tan savis que trobem a la Bíblia (Proverbis 2:6, 7). Per exemple, a l’Arcelita, que en aquella època estava soltera i s’acabava de batejar, li costava guanyar el suficient per mantenir-se. Per això, va obrir el seu cor a Jehovà, i també va reflexionar en les paraules de Proverbis 10:4, que diuen: «Les mans gandules causen pobresa, però les mans treballadores porten riqueses». D’acord amb aquestes paraules, va decidir cultivar un hort. L’Arcelita recorda: «Jehovà va beneir moltíssim els meus esforços. De fet, el que vaig collir de l’hort em va permetre satisfer les meves necessitats, ja que vaig tenir suficient menjar i vaig poder cobrir les meves despeses de transport».

 Els germans tampoc tenien diners per comprar terrenys ni construir Sales del Regne. Però això no els va impedir que obeïssin el manament de reunir-se per animar-se els uns als altres (Hebreus 10:24, 25). Els germans es van adaptar. Per exemple, una pionera que es diu Deborah diu: «Uns sis germans ens reuníem en una petita cabana que la meva companya i jo vam construir. Vam utilitzar fulles de nipa per al sostre, fulles de palmera de coco per a les parets i troncs de palmeres per als seients».

 Tot i així, moltes vegades les reunions es celebraven a casa dels germans. Una germana anomenada Virginia diu: «La nostra casa era molt petita i estava feta d’herba i bambú. Cada dissabte canviàvem de lloc el mobiliari perquè al dia següent tinguéssim espai per fer la reunió». En una altra casa, l’aigua es filtrava pel sostre. Un germà que es diu Noel recorda: «Quan plovia, fèiem servir cubells per recollir l’aigua. Però gairebé no prestàvem atenció a aquestes petites incomoditats, perquè estàvem tots junts adorant Jehovà».

 El fet de no tenir gaire en sentit material tampoc va fer minvar l’entusiasme dels germans per la predicació. La Lindina, una germana de l’illa de Negros, recorda: «Com que érem una família molt gran i el meu pare era l’únic que treballava, no sempre teníem diners per al transport. Així que solíem anar al territori a peu. Però passàvem molt bones estones perquè érem un grup gran. A més, sabíem que Jehovà estava molt content quan veia els esforços que fèiem».

 Un dels reptes més complicats era predicar al territori llunyà de muntanya, ja que hi havia molt poc transport públic o no n’hi havia. L’Esther, que viu a l’illa de Luzon, diu: «Al grup érem entre 6 i 12 germans. Marxàvem molt d’hora perquè havíem de caminar molts quilòmetres, i predicàvem tot el dia. Portàvem el dinar fet i menjàvem sota l’ombra dels arbres. Encara que alguns germans no tenien res per menjar, venien igualment. Però els dèiem: “No us preocupeu. Tenim menjar per a tots”».

 Jehovà va beneir molt els esforços de tot cor que van fer els germans. Per exemple, el 1970, hi havia 54.789 publicadors a les Filipines. El 1989, el nombre de publicadors s’havia quasi doblat fins als 102.487. I el 2023, el nombre de proclamadors del Regne a les Filipines va arribar als 253.876.

 Tot i els problemes econòmics que patien els germans, eren rics en sentit espiritual. Un germà que es diu Antonio diu: «Ser pobres no ens va impedir estimar Jehovà». Una germana que es diu Fe Abad explica: «Quan el meu marit i jo vam passar per problemes econòmics, ens vam mantenir a prop de Jehovà i vam sentir el goig de portar una vida senzilla. Com a resultat, els nostres fills van aprendre a confiar en Jehovà».

 La Lucila, que viu a l’illa de Samar, diu: «Ser pobre no és un problema quan servim Jehovà». I afegeix: «Quan posem Jehovà en primer lloc, podem ser feliços i mantenir una actitud positiva. De fet, he tingut l’alegria de veure com els meus estudiants han arribat a conèixer Jehovà i, més tard, hem servit tots junts com a pioners».

 Com que sabem que arribaran temps difícils, fem bé de tenir present el que va escriure un ancià que es diu Rodolfo: «He viscut l’època complicada de les dècades de 1970 i 1980, però sempre he vist la mà de Jehovà. Malgrat tenir pocs diners, mai m’ha faltat res, ja que Jehovà m’ha cuidat molt bé. Realment he viscut la millor vida ara, i espero amb moltes ganes “la vida de veritat” que tindrem al paradís» (1 Timoteu 6:19).