El matí del 24 de febrer de 2022 em vaig despertar per culpa d’un soroll molt fort. Al principi pensava que eren trons, ja que a fora plovia, però en realitat el que escoltava era el soroll de les bombes.

La meva casa estava al centre de Mariúpol, així que em vaig adonar que havia de sortir d’allà. El dia següent vaig anar a casa de la meva àvia, la Irina, situada als afores de la ciutat. Després va venir la meva mare, la Katerina. La meva àvia, el meu cosí, la meva mare i jo vam haver de dormir al soterrani durant uns dies, però la casa de l’àvia ens va servir de refugi per un temps.

Un dia, mentre estàvem refugiats al soterrani, va caure una bomba al nostre hort i l’explosió va ser ensordidora. Vaig fer oració a Jehovà amb totes les meves forces. Al cap d’una setmana, vam veure que no era segur quedar-nos allà, així que vam decidir tornar al centre de la ciutat per poder ser evacuats. Li vaig demanar a Jehovà que ens mantingués sans i estalvis i que ens ajudés a fugir de la ciutat.

El matí del 4 de març no hi havia trens des de Mariúpol perquè la ciutat estava sota setge, així que ens vam refugiar al teatre de la ciutat durant deu dies. Hi havia centenars de persones i les condicions eren insalubres. Havíem de dormir a terra i fer cua durant hores per aconseguir menjar i aigua calenta.

Un dia, va caure una bomba molt a prop del teatre. L’explosió va ser tan forta que es van trencar moltes finestres i va començar a entrar un fred gèlid.

Pensar en l’exemple de Job em va ajudar molt durant aquells dies tan difícils. Quan veia que la gent entrava en pànic per culpa de les explosions, em posava a llegir el llibre de Job. Això em feia sentir molt millor. M’imaginava que Job estava assegut al meu costat i jo li deia: «Ara t’entenc molt millor». Job ho havia perdut tot: la seva família, la seva salut i les seves possessions. En canvi, la meva família estava amb mi, tots estàvem vius i gaudíem de bona salut. Jo només havia perdut coses materials. En aquell moment, em vaig adonar que la meva situació no era tan terrible. Pensar en tot això em va fer sentir millor.

El 14 de març ens vam assabentar que un grup havia pogut fugir de la ciutat, així que nosaltres també vam decidir marxar. Vam trobar transport i vam marxar del teatre juntament amb altres persones.

Un comboi de 20 vehicles va marxar de la ciutat. Al darrere d’una furgoneta anàvem 14 persones apinyades. Mentre viatjàvem les bombes queien al nostre voltant, i jo no deixava de fer oració. Un cop vam aconseguir sortir de Mariúpol, el conductor va parar, va baixar de la furgoneta i va esclatar a plorar; havia aconseguit evitar totes les mines de la carretera. Dos dies després de marxar, el teatre va ser bombardejat i van morir almenys 300 persones.

Al cap de 13 hores de viatge vam arribar a Zaporíjia i, a l’endemà, vam pujar a un tren cap a Lviv. En un vagó en el que normalment hi van quatre persones n’hi anàvem 16, i feia molta calor. Vaig passar gairebé tot el viatge al passadís, ja que era l’únic lloc on entrava una mica d’aire fresc. El 16 de març vam arribar a Lviv. Allà els germans i les germanes ens van rebre amb molt d’amor. Els següents quatre dies ens vam refugiar en una Sala del Regne. Em vaig sentir tan estimada pels germans que em vaig posar a plorar; aquest va ser un meravellós regal de Jehovà.

El 19 de març, la meva àvia, la meva mare, el meu cosí i jo vam decidir marxar d’Ucraïna i anar a Polònia. Allà els germans ens van venir a rebre, ens van donar tot el que necessitàvem i ens van omplir d’amor.

Tan sols tinc 19 anys, però després d’haver passat per totes aquestes dificultats, m’he adonat de la importància d’enfortir la fe quan les coses van bé. La fe t’ajuda a sobreviure. Si no hagués fet estudi personal abans de la guerra, m’hagués estat molt més difícil aguantar.

Jehovà ha demostrat ser un Pare amorós. Durant tot aquest temps he sentit que Jehovà estava al meu costat i m’agafava ben fort de la meva mà dreta. Mai podré agrair a Jehovà tot el que ha fet per mi (Isaïes 41:10).