Ser sant transmet la idea d’estar apartat de tota impuresa. La paraula hebrea original que es tradueix com a sant o santa, prové d’un mot que significa ‘separat’. En conseqüència, allò que és sant està separat de l’ús comú i es considera sagrat, especialment perquè és net i pur.

 Déu és sant en grau suprem. La Bíblia diu: «No hi ha ningú sant com Jahveh» (1 Samuel 2:2, La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society [TBS]). a Per aquesta raó, Déu és qui té el dret de marcar el model del que es considera sant.

 La paraula sant es pot aplicar a qualsevol cosa que estigui directament relacionada amb Déu, especialment amb tot allò que s’utilitzi exclusivament per a la seva adoració. Per exemple, la Bíblia parla de:

•   Llocs sants: Prop de l’esbarzer, Déu va dir a Moisès: «El lloc on tu estàs dret és terra santa» (Èxode 3:2-5, TBS).

•   Esdeveniments sants: L’Israel de l’antiguitat celebrava regularment festes religioses per adorar Jehovà, anomenades «reunions santes» (Levític 23:37, Bíblia Evangèlica Catalana [BEC]).

•   Objectes sants: Als estris de l’antic temple de Jerusalem, que s’utilitzaven per adorar Déu, se’ls anomenava «utensilis sagrats» (1 Reis 8:4, BEC). Aquests objectes sagrats s’havien de tractar amb molt de respecte, però mai se’ls havia d’adorar. b

 Sí. Déu mana als cristians: «Heu de ser sants, perquè jo sóc sant» (1 Pere 1:16). És clar, els humans imperfectes mai podran arribar al nivell de santedat perfecta que té Déu. No obstant això, algú que obeeix les lleis justes de Déu pot ser considerat «sant i agradable a Déu» (Romans 12:1). Una persona que s’esforça per ser santa ho demostra amb les seves paraules i accions. Per exemple, ho demostrarà, tal com diu la Bíblia, mitjançant la seva conducta i també abstenint-se d’immoralitat sexual (1 Pere 1:15; 1 Tessalonicencs 4:3).

 Sí. Si algú deixés de posar en pràctica les normes de conducta de Déu, Déu ja no el veuria com a sant. Per exemple, el llibre bíblic d’Hebreus va dirigit als «germans sants». Tot i això, se’ls adverteix perquè vagin en compte de no arribar a «tenir mai un cor dolent i sense fe per haver-se allunyat del Déu viu» (Hebreus 3:1, 12).

 Idea equivocada: El celibat ens fa més sants.

 Veritat: Encara que un cristià pot triar quedar-se solter, el celibat no ens fa automàticament sants davant de Déu. És veritat que aquells que decideixen no casar-se poden centrar-se en servir Déu més plenament (1 Corintis 7:32-34). Amb tot, la Bíblia mostra que els casats també poden ser sants. De fet, com a mínim un dels apòstols de Jesús, Pere, estava casat (Mateu 8:14; 1 Corintis 9:5).