Maria Magdalena mira al cel i s’eixuga les llàgrimes que li cauen dels ulls. El seu Senyor estimat està clavat a un pal de turment. Tot i que són les dotze del migdia d’un dia de primavera, la foscor cobreix tota la terra! (Lluc 23:44, 45.) S’abriga les espatlles amb el seu vestit i s’apropa a les dones que té al costat. Un eclipsi solar, que només dura uns pocs minuts, no pot estar causant aquesta foscor que ja dura tres hores. Probablement, Maria Magdalena i la resta de persones que estan a prop de Jesús comencen a sentir el soroll d’animals que normalment només se senten de nit. Alguns dels presents comencen a tenir molta por i diuen: «No hi ha dubte que era Fill de Déu» (Mateu 27:54). Possiblement, els seguidors de Jesús i les altres persones que són allà pensen que Jehovà està mostrant la seva tristesa i ràbia pel tracte tan cruel que està rebent el seu Fill.

 Maria amb prou feines pot contemplar aquella escena, però tampoc vol marxar d’allà (Joan 19:25, 26). Jesús deu estar patint un dolor indescriptible. A més, la mare de Jesús també necessita ànim i consol.

 Després de tot el que Jesús havia fet per Maria, ella es va sentir motivada a fer tot el que pogués per ell. Abans Maria portava una vida miserable i humiliant, però Jesús havia fet que tot canviés. Ell havia donat un propòsit a la seva vida i a ella la dignitat que li mancava. S’havia convertit en una autèntica dona de fe. Com? I què podem aprendre nosaltres de la seva fe avui dia?

 A la Bíblia, la història de Maria Magdalena comença amb un gest bondadós. Jesús la va alliberar d’una terrible situació que era com un horrorós malson. En aquella època, la influència dels dimonis estava molt estesa, i aquells esperits malignes atacaven moltes persones fins al punt d’entrar en algunes d’elles i prendre-hi el control. No sabem quin efecte havien tingut els dimonis en la pobra Maria, només sabem que havia estat posseïda per set d’aquells depravats i ferotges assetjadors. I gràcies a Jesús, tots ells van ser expulsats! (Lluc 8:2.)

 Per fi era lliure, s’havia tret de sobre una càrrega molt gran i ara podia agafar les regnes de la seva vida. Com podia demostrar el seu agraïment? Es va convertir en una fidel seguidora de Jesús. També va ajudar a cobrir una de les necessitats de Jesús i dels seus apòstols. Ells necessitaven menjar, roba i un lloc per passar la nit. Cap d’ells era ric i aleshores aquells homes no tenien una feina per mantenir-se econòmicament. Per tal de poder centrar-se en predicar i ensenyar, ells necessitaven rebre suport material.

 Maria i un grup d’altres dones van ajudar a cobrir aquestes necessitats. Aquelles dones «utilitzaven els seus recursos per servir-los» (Lluc 8:1, 3). Algunes d’elles possiblement eren riques. La Bíblia no diu si preparaven menjar, rentaven la roba o organitzaven l’allotjament en un poble rere l’altre. En qualsevol cas, estaven decidides a continuar donant suport a aquell grup de viatgers, que possiblement eren uns vint. Els sacrificis d’aquelles dones de ben segur van ajudar Jesús i els seus apòstols a centrar tots els seus esforços en predicar. Sens dubte, Maria Magdalena sabia que mai podria pagar a Jesús el que havia fet per ella, però gaudia moltíssim de fer tot el que estava a les seves mans.

 A l’actualitat, alguns menyspreen aquells que fan treballs humils a favor dels altres. Però Déu no pensa així. Imagina com va valorar que Maria s’esforcés tant per donar suport a Jesús i als seus apòstols. Avui dia, molts cristians fidels també fan treballs humils per als altres. A vegades, donar ajuda pràctica o fins i tot dir una paraula amable pot beneficiar molt algú. Jehovà valora molt aquests actes bondadosos (Proverbis 19:17; Hebreus 13:16).

 Maria Magdalena va ser una de les moltes dones que van acompanyar Jesús a Jerusalem per a la Pasqua de l’any 33 de la n. e. (Mateu 27:55, 56.) De ben segur que es va amoïnar molt quan va sentir que durant la nit havien arrestat i jutjat Jesús. I van arribar pitjors notícies. El governador Ponç Pilat, mogut per la influència dels líders religiosos jueus i de la gent que estava sota la seva influència, havia condemnat Jesús a morir cruelment en un pal. És probable que Maria Magdalena veiés el seu Mestre esgotat i cobert de sang, esforçant-se per travessar els carrers mentre carregava el pal on l’executarien (Joan 19:6, 12, 15-17).

 Al lloc de l’execució, després que la foscor ho hagués cobert tot a ple migdia, Maria Magdalena i les altres dones continuaven a «prop del pal de turment» (Joan 19:25). Maria, que es va quedar allà fins al final, va veure i va escoltar com Jesús li demanava al seu estimat apòstol Joan que es fes càrrec de la seva mare. Va sentir el crit agonitzant que Jesús va fer al seu Pare. I va escoltar les seves últimes paraules de victòria just abans de morir: «S’ha complert!». Ella estava tan angoixada! Tot i això, després de la mort de Jesús, probablement va continuar allà. Més tard, es va quedar a prop de la nova tomba, on un home ric anomenat Josep d’Arimatea havia posat el cos de Jesús (Joan 19:30; Mateu 27:45, 46, 57-61).

 L’exemple de Maria ens recorda què podem fer quan els nostres germans passen per greus problemes. És probable que no puguem evitar una tragèdia, ni aconseguir que els afectats deixin de patir. Però sí que podem ser valents i demostrar compassió. La companyia i el suport d’un bon amic ajuda molt en els moments difícils. Estar al costat d’un amic quan més ho necessita demostra una fe forta i el pot consolar profundament (Proverbis 17:17).

 Després que coŀloquessin el cos de Jesús a la tomba, Maria va ser una de les dones que va comprar espècies aromàtiques per aplicar-li al cos l’endemà (Marc 16:1, 2; Lluc 23:54-56). Passat el dissabte, Maria es va llevar ben d’hora. Imagina-te-la caminant amb altres dones pels carrers encara a les fosques, dirigint-se a la tomba de Jesús. Mentre caminaven es preguntaven com apartarien la pesada pedra que tapava l’entrada (Mateu 28:1; Marc 16:1-3). Però no es van fer enrere. La seva fe les va motivar a fer tot el que podien i a confiar que Jehovà faria la resta.

 Probablement Maria va ser la primera en arribar a la tomba. Quan ho va fer, es va quedar de pasta de moniato. La pedra havia estat apartada i la tomba era buida! Maria Magdalena era una dona que no es pensava les coses dues vegades, així que va marxar corrents a explicar-li a Pere i a Joan el que havia vist. Imagina-te-la sense alè, cridant: «S’han endut el Senyor de la tomba, i no sabem on l’han posat». Pere i Joan van córrer cap a la tomba, van comprovar que era cert i van tornar a casa a (Joan 20:1-10).

 Maria va tornar a la tomba i s’hi va quedar allà sola una estona. Aquella tomba buida i el silenci sepulcral de la matinada la van trencar per dintre i va començar a plorar desconsoladament. Es va ajupir per mirar dins de la tomba, encara sense acabar-se de creure que el Senyor ja no hi era. Però de sobte, el que va veure la va deixar de pedra. Hi havia asseguts dos àngels vestits de blanc! «Dona, per què plores?», li van preguntar. Desconcertada, ella els va respondre el mateix que havia dit als apòstols: «S’han endut el meu Senyor, i no sé on l’han posat» (Joan 20:11-13).

 Es va donar la volta i va veure que al seu darrere hi havia un home dempeus. No el va reconèixer, per tant va suposar que devia ser l’home que cuidava l’hort. Aquell home li va preguntar amablement: «Dona, per què plores? A qui busques?». Maria li va respondre: «Senyor, si te l’has emportat, digue’m on l’has posat i me l’enduré» (Joan 20:14, 15). Para’t a pensar en el que ella va dir. Podia realment aquella dona tota sola agafar i carregar el cos de Jesucrist, un home que havia estat fort i corpulent? Maria no s’aturava a pensar en aquestes coses. L’únic que sabia era que havia de fer tot el que estigués a les seves mans.

 Quan afrontem problemes i desgràcies que semblen impossibles d’aguantar, podríem imitar Maria Magdalena? Si només ens centrem en les nostres debilitats i limitacions, ens podríem sentir aclaparats per la por i paralitzats pels dubtes. Però si fem tot el que està a les nostres mans i deixem la resta en les del nostre Déu, potser aconseguirem fer molt més del que ens imaginem (2 Corintis 12:10; Filipencs 4:13). I el més important, farem feliç Jehovà. Sens dubte, Maria el va fer feliç i ell la va recompensar de la manera més inesperada.

 L’home que Maria tenia al davant no era jardiner. Primer havia estat fuster, després mestre i finalment l’estimat Senyor de Maria. Però ella no el va reconèixer i es va començar a allunyar. Maria no podia ni imaginar-se el que havia passat: Jesús havia estat ressuscitat com un esperit poderós. I com a tal, s’havia materialitzat en forma humana, però no en el mateix cos que ell havia sacrificat. En els emocionants dies que van seguir a la seva resurrecció, sovint ni els que millor el coneixien el van reconèixer (Lluc 24:13-16; Joan 21:4).

 Com va fer Jesús que Maria Magdalena el reconegués? Va ser la manera en què ell va dir una sola paraula: «Maria!». Ella es va girar de cop i, amb llàgrimes als ulls, va dirigir-se a ell amb una paraula hebrea molt tendra que sens dubte havia utilitzat moltes vegades per cridar-lo: «Rabbuni!». Era el seu mestre estimat! La va envair una gran alegria i es va abraçar a ell amb força perquè no marxés (Joan 20:16).

 Jesús sabia el que estava pensant. «Deixa’m anar», li va dir. Ens podem imaginar Jesús dient aquestes paraules amb tendresa, potser amb un somriure a la cara mentre intentava separar-se d’ella amablement. La va tranquiŀlitzar dient: «Encara no he pujat al Pare». Per a Jesús no havia arribat el moment de marxar cap al cel. Encara tenia feina a fer a la terra i volia que Maria l’ajudés. Per descomptat, Maria el va escoltar ben atentament quan li va dir: «Vés a trobar els meus germans i digue’ls-hi: “Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, i al meu Déu, que és el vostre Déu”» (Joan 20:17).

 Quina assignació més emocionant va rebre del seu Mestre! Maria tenia l’honor de ser una de les primeres deixebles en veure Jesús ressuscitat i ara se li donava el privilegi de donar aquestes bones notícies als altres. Pensa en l’alegria i l’entusiasme que la van moure a anar i trobar els deixebles. Imagina-te-la sense alè, exclamant les paraules que segurament van quedar gravades a les seves ments per molt de temps: «He vist el Senyor!». Els va explicar tot el que Jesús havia dit sense parar de parlar de l’emoció, no li cabia el cor al pit (Joan 20:18). El seu relat va acabar de completar el que les altres dones havien explicat als deixebles sobre la tomba buida de Jesús (Lluc 24:1-3, 10).

 Com van respondre els homes? Al principi no gaire bé. La Bíblia explica: «Però ells van pensar que allò que els hi explicaven no tenia sentit, i no se les van creure» (Lluc 24:11). Aquells homes benintencionats havien crescut en una societat que tendia a desconfiar de les dones. Segons la tradició rabínica, una dona no podia testificar als tribunals. Potser la seva cultura havia influït més en els apòstols del que ells mateixos es pensaven. Però Jesús i el seu Pare estan per sobre d’aquest tipus de prejudicis. Quin gran privilegi van donar a aquella dona fidel!

 Sens dubte, Maria no va permetre que la resposta d’aquells homes l’ofengués. Sabia que el seu Mestre confiava en ella, i amb allò ja en tenia prou. A tots els seguidors de Jesús se’ns ha confiat un missatge que hem de portar als altres. La Bíblia anomena aquest missatge «les bones notícies del Regne de Déu» (Lluc 8:1). Jesús no va prometre als seus seguidors que tothom els creuria o que la gent valoraria la seva feina, sinó tot el contrari (Joan 15:20, 21). Així que fem bé de recordar l’exemple de Maria Magdalena. Ni tan sols l’escepticisme dels seus propis germans espirituals va poder apagar el goig que sentia de portar les bones notícies sobre la resurrecció de Jesús!

 Més endavant, Jesús es va aparèixer als seus apòstols i després cada cop a més dels seus seguidors. En una ocasió, es va aparèixer a més de 500 a la vegada! (1 Corintis 15:3-8.) Segur que la fe de Maria es va enfortir amb cadascuna d’aquelles aparicions, tant si les va veure com si en va sentir a parlar. És possible que Maria Magdalena fos una de les dones que estaven presents a la reunió el dia de la Pentecosta a Jerusalem, quan es va vessar esperit sant sobre els seguidors de Jesús reunits allà (Fets 1:14, 15; 2:1-4).

 De tota manera, tenim prou raons per poder afirmar que Maria Magdalena va mantenir la seva fe forta fins al final. Que cadascun de nosaltres estigui decidit a fer el mateix! Imitarem la fe de Maria Magdalena si mostrem agraïment per tot el que Jesús ha fet per nosaltres i servim humilment els altres mentre tenim plena confiança en què Déu ens ajudarà.