Vaig créixer com a catòlic a Rochester, Nova York. Quan tenia vuit anys, els meus pares es van separar. Així que passava els dies d’entre setmana amb la meva mare en un complex de pisos per a gent amb pocs recursos, i els caps de setmana amb el meu pare en un barri ric. Quan veia les dificultats que tenia la meva mare per criar sis fills, somiava amb fer-me ric per poder ajudar la meva família.

 El meu pare volia que tingués èxit a la vida, així que em va fer visitar una prestigiosa escola d’administració d’hotels. Em va agradar tant que m’hi vaig matricular, pensant que aquella era la resposta de Déu a les meves oracions en què li demanava ser ric i feliç. Durant cinc anys, vaig estudiar direcció hotelera, dret empresarial i finances corporatives mentre treballava en un hotel casino a Las Vegas, Nevada.

 Amb només 22 anys, ja era vicepresident adjunt d’un hotel casino. Se’m veia com un home d’èxit i amb diners; sovint gaudia dels millors plats i dels vins i licors més cars. Els meus amics de la feina sempre em deien: «Tu centra’t en el què fa girar el món: els diners». I és que ells veien els diners com el secret per aconseguir l’autèntica felicitat.

 La meva feina incloïa fer que els rics que venien a jugar a Las Vegas se sentissin com a casa. Tot i que eren molt rics, se’ls veia infeliços. I jo també vaig començar a sentir que no era feliç. De fet, com més diners feia, més preocupat estava i menys dormia a les nits. Vaig arribar a plantejar-me si valia la pena continuar vivint. Estava tan decebut amb la vida que portava, que vaig orar a Déu i li vaig preguntar: «On puc trobar la felicitat verdadera?».

 Poc després, dues de les meves germanes, que s’havien fet testimonis de Jehovà, van venir a viure a Las Vegas. Tot i que no vaig voler cap de les seves publicacions, sí que vaig estar d’acord en llegir la meva Bíblia amb elles. A la Bíblia que jo tenia, tot el que Jesús havia dit estava en vermell. Com que jo acceptava totes les ensenyances de Jesús, les meves germanes es van centrar en parlar-me d’ell. A més, jo també llegia la Bíblia pel meu compte.

 Moltes de les coses que anava llegint, em sorprenien. Per exemple, Jesús va dir: «Quan pregueu, no barbolleu com els pagans, que es pensen que per les seves moltes paraules seran escoltats» (Mateu 6:7, TBS). Un dia, un capellà em va donar una estampa religiosa amb la imatge de Jesús, i em va dir que si li pregava a l’estampa 10 vegades el parenostre i 10 vegades l’avemaria, Déu em donaria tants diners com necessités. Però si repetia les mateixes paraules una vegada rere l’altra, no estaria barbollant? També vaig llegir aquestes paraules de Jesús: «No anomeneu a ningú sobre la terra pare vostre, perquè només un és el vostre Pare, el qui és en els cels» (Mateu 23:9, TBS). Així que em vaig preguntar: «Per què els catòlics anomenem “Pare” als capellans?».

 No va ser fins acabar de llegir el llibre bíblic de Jaume que em vaig començar a plantejar què estava fent realment amb la meva vida. Al capítol 4, Jaume va escriure: «¿No sabeu que l’amistat del món és enemistat contra Déu? Per tant, qualsevol que vulgui ser amic del món es fa enemic de Déu» (Jaume 4:4, TBS). Però el verset que em va deixar de pedra va ser el 17: «Per al qui sap fer el bé i no el fa, això li és pecat». Llavors vaig trucar les meves germanes i els vaig explicar que volia deixar l’hotel casino perquè ja no veia bé els jocs d’atzar i la cobdícia que tan comuns eren en aquell món.

 Volia millorar la relació que tenia amb Déu, amb els meus pares i amb els meus germans. Així que vaig decidir simplificar la meva vida per tenir més temps per a ells. Però no va ser gens fàcil. Per exemple, diferents hotels casino em van fer diverses ofertes amb les que guanyaria el doble o el triple del meu sou. Però després de fer oració, vaig decidir que aquella vida no era per a mi. Vaig deixar la feina i em vaig mudar al garatge de la meva mare, on vaig començar un petit negoci plastificant menús de restaurant.

 Tot i que la Bíblia m’havia ajudat a prendre bones decisions, em resistia a anar a les reunions dels testimonis de Jehovà. Les meves germanes em van preguntar què tenia en contra dels testimonis. Vaig contestar: «És el vostre Déu, Jehovà, que separa les famílies. L’únic moment en què puc estar amb la meva família és al Nadal i als aniversaris, però vosaltres no els celebreu». Una de les meves germanes va començar a plorar i em va preguntar: «I per què no vens a veure’ns la resta de l’any? Estem desitjant estar amb tu. Però tu només vols venir al Nadal i als aniversaris, i ho fas per obligació». Les seves paraules em van arribar al fons del meu cor, i vaig començar a plorar amb ella.

 Allò em va ajudar a entendre que jo estava equivocat i que els testimonis de Jehovà sí que estimaven les seves famílies. Així que vaig decidir assistir a una de les seves reunions que es feien en una Sala del Regne de la zona. Allà vaig conèixer el Kevin, un germà amb molta experiència que va començar a estudiar la Bíblia amb mi.

 El Kevin i la seva dona portaven una vida senzilla per tal de dedicar el màxim de temps possible a ajudar altres persones a entendre la Bíblia. Els seus ingressos els permetien viatjar a l’Àfrica i a l’Amèrica Central, on ajudaven a construir sucursals dels testimonis de Jehovà. Eren molt feliços i s’estimaven molt l’un a l’altre. Vaig pensar: «Aquesta és la vida que vull per a mi».

 El Kevin em va ensenyar un vídeo sobre les benediccions del servei de missioner, i vaig decidir que allò era el que volia fer. El 1995, després d’estudiar la Bíblia intensament durant sis mesos, em vaig batejar com a testimoni de Jehovà. Ja no feia oracions a Déu per demanar-li diners, sinó que li demanava: «No em donis ni pobresa ni riquesa» (Proverbis 30:8).

 Ara soc ric de veritat, no econòmicament, sinó espiritualment. A Hondures, vaig conèixer la meva estimada esposa, la Nuria, i junts hem servit com a missioners a Panamà i a Mèxic. Hem comprovat per nosaltres mateixos la realitat d’aquestes paraules: «La benedicció de Jahveh, ella enriqueix: i ell no hi afegeix neguit amb ella» (Proverbis 10:22).