Vaig créixer en una zona tranquiŀla i verda a les afores de Tampere, Finlàndia. La meva família no era gaire religiosa, però valorava molt els estudis i la bona educació. De petit passava alguns dies a casa dels avis a l’Alemanya Occidental, d’on era la meva mare.

 Sempre m’han agradat els esports i de nen en practicava molts, però quan tenia 14 anys vaig decidir centrar-me en el tennis. Als 16 anys entrenava dos o tres cops al dia, tenia dues sessions amb un entrenador i al vespre practicava pel meu compte. M’impressionaven molt les diferents parts del joc; el tennis era una manera de posar-me a prova mentalment i físicament. Encara que m’agradava sortir amb els amics i prendre una cervesa de tant en tant, mai vaig tenir problemes amb les drogues o l’alcohol. El tennis era el centre de la meva vida; la meva prioritat.

 Vaig començar a participar en els tornejos de l’ATP amb 17 anys. a A mesura que anava guanyant algunes competicions, la meva popularitat anava creixent per tot el país. Quan tenia 22 anys estava entre els 50 millors jugadors del món.

 Durant uns anys, vaig viatjar arreu del món per jugar al tennis de manera professional. Això em va permetre conèixer llocs fascinants, però també em va obrir els ulls a molts dels problemes mundials, com la delinqüència, les drogues i el deteriorament del medi ambient. Per exemple, en algunes ciutats dels Estats Units ens van avisar que no anéssim a certes zones per culpa de la delinqüència. Aquestes coses em preocupaven molt. A més, encara que em dedicava a fer el que més m’agradava, al final del dia em sentia buit.

 La meva xicota, la Sanna, havia començat a estudiar la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Encara que això no em feia cap gràcia, no m’hi vaig oposar. Ens vam casar el 1990, i l’any següent la Sanna es va batejar com a testimoni de Jehovà. Mai m’havia considerat una persona religiosa, però creia en l’existència de Déu. Recordo que a Alemanya la meva àvia llegia molt la Bíblia, i fins i tot em va ensenyar a orar.

 Un dia, estàvem amb una parella de testimonis i el marit, que es deia Kari, em va ensenyar les profecies bíbliques que parlen dels «últims dies» (2 Timoteu 3:1-5). Quan em vaig adonar que la Bíblia explicava per què les condicions mundials són tan dolentes, em vaig quedar de pedra. Aquell dia no vam parlar molt més sobre religió. Però a partir de llavors, vam començar a quedar perquè el Kari m’ensenyés més sobre la Bíblia. Tot el que anava aprenent tenia sentit. Com que tenia una vida molt ocupada i havia de viatjar sovint, no podíem quedar regularment, però el Kari no es va donar per vençut. Em contestava per carta les preguntes que li feia mentre estudiàvem. La Bíblia donava una resposta lògica a totes les preguntes importants de la vida i, de mica en mica, vaig descobrir el seu tema central: que el Regne de Déu complirà el propòsit de Déu. Em va impressionar molt conèixer el nom de Déu i tot el que ha fet per nosaltres (Salm 83:18). El que més em va impactar va ser aprendre sobre el rescat; no es tractava d’una formalitat legal o tècnica, sinó d’una expressió del seu amor (Joan 3:16). També vaig aprendre que tenia l’oportunitat de ser amic de Déu i viure per sempre en pau en un paradís (Jaume 4:8). Vaig començar a preguntar-me: «Com puc demostrar el meu agraïment?».

 Llavors, vaig pensar seriosament en la meva vida. Estava aprenent a la Bíblia que la verdadera felicitat ve de donar, i necessitava compartir les meves creences amb els altres (Fets 20:35). Com que era atleta professional, estava fora de casa per competir uns 200 dies l’any. Tota la nostra vida com a família se centrava en mi, en els meus entrenaments, la meva rutina, la meva carrera. I em vaig adonar que havia de canviar.

 Sabia que moltes persones no entendrien que deixés una carrera prometedora al món dels esports per la religió. Però per a mi, l’oportunitat de conèixer més a Jehovà i tenir vida eterna era molt millor que qualsevol premi que pogués guanyar jugant al tennis, per això no em va costar gaire prendre una decisió. Em vaig proposar que no em preocuparia pel que digués la gent; era la meva decisió. Un text bíblic que em va ajudar a aguantar la pressió va ser el Salm 118:6: «Jahveh és a favor meu, no tindré por! Què em farà l’home?».

 Per aquella època, alguns patrocinadors em van oferir un contracte de molts diners que em permetria jugar al tennis de manera professional durant els propers anys sense cap preocupació. Però ja havia pres una decisió, així que vaig rebutjar l’oferta i, amb el temps, vaig deixar de competir a l’ATP. Vaig seguir estudiant la Bíblia, i el 2 de juliol del 1994 em vaig batejar com a testimoni de Jehovà.

 En el meu cas, no va ser cap tragèdia el que em va fer apropar-me a Déu, ni tan sols em considerava una persona que estigués buscant la veritat. Pensava que la meva vida estava prou bé i no podia demanar res més. Però, de manera inesperada, com si la veritat m’hagués estat esperant, vaig descobrir que la vida té un significat més profund. Puc dir que la meva vida ha sigut molt millor del que mai m’hauria imaginat. Tinc una família més forta i més unida. I estic molt content perquè els meus tres fills han seguit els meus passos, però no com a esportista, sinó com a cristià.

 Encara gaudeixo jugant al tennis. Amb el temps he anat trobant feines relacionades amb aquest esport, per exemple d’entrenador o de director d’un club de tennis. Però això ja no és el centre de la meva vida. Abans entrenava moltes hores cada setmana per arribar a ser un bon jugador de tennis, un campió. Ara, en canvi, dedico la major part del temps a predicar, i estic feliç d’ajudar els altres a aprendre i aplicar els principis bíblics que em van canviar la vida. Donar prioritat a la meva relació amb Jehovà i compartir amb els altres l’esperança d’un futur meravellós em fa realment feliç (1 Timoteu 6:19).